SIMFÒNICS AL PALAU. Albert Guinovart, piano. Orquestra Simfònica del Vallès. Xavier Puig, director. Borja González, art amb sorra. J. Garreta: Mediterrània. S. Rakhmàninov: Concert per a piano i orquestra núm. 2 en Do menor op. 18. M. Mussorgski-M. Ravel: Quadres d’una exposició. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE SETEMBRE DE 2024.
Amb un èxit d’assistència que corrobora la bona tasca de la Simfònica del Vallès tant sobre el paper com davant dels faristols, diumenge passat el Palau de la Música va acollir el concert d’inauguració de la nova temporada del Simfònics al Palau. Un projecte que, durant el nou curs, s’incrementarà considerablement en nombre i diversitat de propostes i que trasllueix el mateix fi olfacte i coneixement del seu programador, Jordi Cos, de qui no ens cansarem de reconèixer que sap sorprendre l’audiència quan menys s’ho espera. En aquest sentit, cal observar l’aposta per trobar solucions als equilibris de programació que caracteritza la formació instrumental vallesana en combinar alguna composició menys coneguda –i els darrers temps, de compositores- amb obres de repertori. I, a més, sap jugar amb propostes interdisciplinars gens banals que saben dessacralitzar l’ortodòxia del format de concert, flexibilitzant-lo i aportant un plus vivencial.
Ho va corroborar l’encert majúscul de comptar amb l’habilitat fascinant de Borja González i els seus dibuixos amb sorra, artista convertit en un solista excepcional que il·lustrava cadascun dels Quadres d’una exposició de Mussorgski/Ravel en una magistral demostració d’art efímer. Es tracta d’un creador que ha sabut desenvolupar una tècnica d’il·lustració singular, fruit de la seva investigació autodidacta i pionera a Occident en la combinació d’arts escèniques i plàstiques. La seva idea es basa en el teatre de llums i ombres de segles anteriors i assoleix una representativitat visual que remet al cinema mut desenvolupant-se performativament. És a dir, realitzant-se durant el transcórrer de l’espectacle i esvaint-se en el temps, ja que les imatges se superposen, s’encadenen i es transformen: d’un dibuix en neix un altre.
Ho fa amb sorra del desert del Gobi de Mongòlia, preuada per les seves propietats: un gra molt fi, sec, suficientment pesant però prou volàtil per relliscar damunt la taula de llum (una caixa de fusta amb un llum i vidre translúcid) i per a elaborar uns dibuixos de gran delicadesa i sensibilitat, amb què aconsegueix estampes tan gràfiques i memorables com la transformació del Mercat de Llimotges en les Catacombes de París (magnífic joc de perspectiva i punt de fuga visuals), per no parlar de la Gran Porta de Kíiv plasmada en una diagonal coronada per tres grans campanes i un colom de la pau amb un clar missatge antibel·licista. A més, l’observació del seu treball té un caràcter que realça la teatralització de la sorra com a element assolint relleus i simetries rítmiques en una mena de mickeymousing entre el gest dibuixador i la música; establint, quan és possible, una lleu coreografia gestual i economia de moviments per elaborar el dibuix dins la durada musical. Tot plegat i per moments feia oblidar la satisfactòria prestació de la Simfònica del Vallès sota la batuta del seu titular, Xavier Puig. Bé, en les individualitats (trompeta i trompa a Passeig, saxofon a El vell castell, tuba a Bydlo), sentit del color i el punt frenètic adequat a Tulleries i Mercat de Llemotges; i impulsivitat ben dirigida a Baba-Yaga. Insisteixo, recordin el seu nom: Borja González. La campanada internacional no hauria de trigar a arribar-li. I, per favor, a la intendència de l’OSV: més enllà del Trencanous nadalenc que és tot un èxit des de fa diverses edicions, la temporada vinent, un altre programa com aquest! Per exemple, el Carnaval dels animals de Saint-Saëns?
Prèviament a la primera part, s’havia preludiat el proper Any Garreta, ja que el 2025 es commemorarà la doble efemèride del 150è aniversari del naixement i el centenari de mort. D’ell van interpretar Mediterrani, una estampa que, a la manera de poema simfònic molt lliure, trasllueix influències estilístiques de Wagner (parafrasejant l’Idil·li de Sigfrid cap al final) i Richard Strauss, en una construcció discursiva d’alenades líriques amb alguns punts culminants (però només un clímax), de densitats brumoses en color i texturació sense un contrapunt estricte però amb nombrosos canvis de trama texturals. Puig va bregar per definir i equilibrar les segones veus d’aquesta obra basada en la secció de corda (destacades intervencions de les violes) assolint uns resultats que, amb un rodatge, bé s’haurien de plasmar fonogràficament. Una peça, per cert, que no s’havia interpretat des de la seva estrena l’any 1918 també al Palau de la Música i on es copsa aquella veu de catalanitat reminiscent que tant va heredar Toldrà.
I d’un català a un altre, ja que Albert Guinovart va fer gala del seus valors segurs com a pianista: seguretat, fermesa tècnica, nitidesa en el pols i un equilibri acurat entre la rauxa i la contenció lírica en termes expressius. Virtuosisme i musicalitat en un balanç força proporcionat -si perdonem els desequilibris a l’inici del primer moviment on el registre greu quedava en una opaca nebulosa superada per l’orquestra- van fer la resta en una execució globalment prou secundat per la Simfònica del Vallès, que va paladejar els passatges més lírics del segon i tercer moviment sense gota d’ensucrament. En aquest sentit, Xavier Puig va saber donar amplitud sense perdre volada lírica i reconciliant parcialment qui escriu aquestes observacions amb una obra que, malgrat les melodies extasiants, peca d’un excés de costures i de mediocritat narrativa d’un Rakhmàninov que, en massa passatges, no sap construir un discurs més enllà d’obligar a un tour de force hipertròfic sense gaire sentit pel teclat en la seva voluntat d’esdevenir un piano simfònic. De bis, dues peces breus i contrastades en tècnica del propi Guinovart: legato i algun joc d’escales de l’Homenatge a Chopin i efectes de percussivitat i atacs de canells sobre una sola nota a Galop; que són els Preludis núm.22 i núm.18 dels seus 24 preludis per a piano escrits durant el confinament forçat de 2020.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
