OTELLO de Giuseppe Verdi. Llibret d’Arrigo Boito. Lianna Haroutounian. Alfred Kim. Àngel Òdena. Xavier Moreno. Vicenç Esteve. Gemma Coma-Alabert. Fernando Radó. Isaac Galán. Cor i orquestra titulars del Teatro Real. Pequeños Cantores de la Comunidad de Madrid. Dir. musical: Renato Palumbo. Dir. escènic: David Alden. TEATRO REAL DE MADRID. 25 DE SETEMBRE DE 2016.
Per Roberto Benito
Hi ha òperes que s’han mantingut en el repertori amb certa presència, però en aquest esdevenir històric no se sap ben bé per què; i n’hi ha algunes que en un curt període de temps es programen a tots els teatres d’un país, com s’esdevé amb la que protagonitza el Moro gelós de Verdi. Aquesta òpera estrenada a La Scala de Milà el 1887 i tres anys després en aquest Teatro Real de Madrid, ha estat programada durant els darrers tres anys pel Gran Teatre del Liceu, el Festival Castell de Peralada, el Palau de les Arts de València, l’ABAO de Bilbao i el Teatro de la Maestranza de Sevilla, la qual cosa ens indica una certa saturació del títol en un país amb una mitjana oferta operística.
Evidentment, una de les raons que porten a programar aquesta òpera és el seu origen literari. Obra de William Shakespeare, molts d’aquests teatres han circumscrit la programació del títol a la commemoració d’aquest numen de la ploma anglesa en el quatre-cents aniversari de la seva mort. Aquesta efemèride es conjuga amb la possibilitat de comptar amb un dels millors intèrprets d’avui dia per al paper titànic titular, el tenor americà Gregory Kunde, que l’ha interpretat en la majoria dels coliseus esmentats, com també en la coproducció del Real amb l’ENO i l’Òpera d’Estocolm.
No obstant això, nosaltres ens centrarem en el repartiment alternatiu a l’elenc que va inaugurar la temporada 2016-17 del Teatro Real, en el qual canten quatre intèrprets catalans d’un càsting de vuit personatges, la qual cosa apunta la qualitat dels professionals del país.
La producció que signa David Alden, conegut director de teatre i d’òpera novaiorquès, s’adequa millor a un teatre de dimensions menors que el Real, la qual cosa no resta interès dramatúrgic a l’obra, que trasllada l’acció a una estètica que respira de la pel·lícula Novecento de Bertolucci. Amb una escenografia claustrofòbica de Jon Morrell, aquest ens trasllada a un únic espai per als tres actes amb petits canvis modulars. Però és aquest espai escènic d’un temple ortodox xipriota semienderrocat el que ens dóna les claus d’aquest Otello.
Un Otello que s’ha convertit de l’islam a l’ortodòxia abraça desesperat una icona d’una Verge Odigitria i aquesta és convertida tant pel nihilista Jago com pel superficial Cassio en diana improvisada de la seva partida de dards en l’escena en què Otello escolta d’amagat i alimentant la seva més profunda gelosia. Tota una declaració d’intencions.
Evidentment, qui esperés veure una producció clàssica amb rics vestuaris renaixentistes, es va trobar amb un vestuari monocrom de grisos que accentuava el drama in crescendo que figura en la maquinària literària i que Verdi va saber plasmar en la seva penúltima òpera amb una partitura escassament complaent amb públic i cantants, ja des de la tempesta inicial –sense obertura prèvia– fins al tràgic silenci final.
Otello té moments de glòria, com són l’“Exultate” en l’entrada d’Otello, el “Credo” de Jago afegit per Boito i que Verdi converteix en un dels moments musicals per a baríton de la història de l’òpera, fins al lirisme absolutament angoixant de la “Cançó del salze” cantada per Desdemona abans de ser assassinada. No obstant això, Otello és una òpera en què el motor intern no són les àries, sinó una acció sentimental plena de contradiccions a diferents nivells: amor-odi, fidelitat-gelosia, respecte-traïció, amistat-deslleialtat, les quals, juntament amb un text mínim, l’orquestració del mestre de Busseto ens va assenyalant, anticipant, recordant… i que el mestre Palumbo va saber reinterpretar cuidant cada detall d’aquesta partitura complexa i contrastant. La seva batuta va mostrar una Orquesta Sinfónica de Madrid d’alta volada, dúctil en dinàmiques i amb personalitat en cada família instrumental, un domini perfecte del balanç entre cantants i fossat.
Alguns ens podem queixar en certes produccions musicals que l’orquestra no deixa escoltar els cantants, però si estudiem la partitura, podem descobrir que de vegades són els mateixos compositors els que imposen aquests efectes perquè, abans o després d’aquest moment, les veus sonin amb més caràcter, i és el que el mestre Palumbo, expert verdià i belcantista, sap mostrar: la grandiositat juntament amb el teixit instrumental nítid i el cantabile d’aquesta partitura gairebé testament de Verdi.
La soprano armènia Lianna Haroutounian va ser una Desdemona correcta, amb un timbre potser monocrom en l’expressió però homogeni en el registre, sense dificultats en el volum però no tan brillant com seria desitjable en el registre agut. Les seves prestacions van ser molt convincents en l’aspecte escènic, tot destacant més el costat dramàtic que el líric dels duos.
El tenor sud-coreà Alfred Kim debutava doblement, d’una banda al Teatro Real i de l’altra en aquest rol, responsabilitat que es va evidenciar en diferents moments. El seu Otello evolucionarà a millor amb el pas del temps, ja que té veu per a això i el seu lliurament va ser total, la qual cosa li va passar factura després del segon acte. La seva veu va sonar rotunda però es va quedar escènicament a les portes del complex personatge.
El tarragoní Àngel Òdena va oferir un Jago complet, vocalment generós i entre sibil·linament adulador i sàdic en l’àmbit escènic. El seu “Credo” va ser aterridor en sentit positiu; aquest cant a la manca de sentit vital va ser cantat i dit amb absoluta facilitat vocal i intenció, si bé en altres moments va pecar d’una presència vocal excessiva, com en els diversos concertants, però ningú no dubta que és un dels seus personatges fetitxe en la seva carrera canora actual.
Xavier Moreno, tenor barceloní i amb una carrera emergent amb rols lírics a Europa, va sorprendre en el seu debut madrileny amb un Cassio de timbre agradable i musicalitat acurada, però d’escassa projecció.
El Roderigo de Vicenç Esteve, igualment tenor barceloní, va saber treure bon partit al seu personatge, amb bona tècnica i una gran carrera a les seves esquenes, caracteritzat a manera de gentleman mafiós italià. Les seves intervencions van equilibrar un bon repartiment amb la seva aportació.
Gemma Coma-Alabert debutava en el rol d’Emilia, al qual va saber insuflar la delicadesa com a dama de companyia i amiga de Desdemona i el seu caràcter de dona frustrada que es revela en contra del seu opressiu espòs Jago com a veu de justícia al final de l’òpera. Va mostrar el seu timbre vellutat, que va empastar perfectament en els diversos concertants i en les seves intervencions de la gran escena de l’últim acte al costat de Desdemona.
El baix argentí Fernando Radó va ser un Ludovico convincent i segur, igual que el Montano i herald d’Isaac Galán.
Novament cal felicitar el cor titular del Teatro Real pel seu so compacte, la paleta d’intensitats i timbres, des dels retrunyidors forte als murmuris de l’escena inicial de l’obra, tot això acompanyat d’un moviment escènic absolutament coreogràfic més a prop de la dansa contemporània que no pas del teatre.
Obrir la temporada 2016-17 amb Otello és un repte que el Real ha assumit amb llums i ombres i que esperem que porti nous dies de glòria a aquest coliseu tan important. En aquest sentit, cal destacar l’exposició que ha organitzat sobre aquest penúltim títol de Verdi la Casa Ricordi procedent del seu arxiu històric i que es pot veure a les sales de descans del teatre.
