ÒPERA A CATALUNYA. Otello de Giuseppe Verdi. Llibret d’Arrigo Boito. Enrique Ferrer. Toni Marsol. Maribel Ortega. Carlos Cremades. Carla Mattioli. Samuel Peláez. Juan Carlos Esteve. Antoni Fajardo. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Direcció musical: Daniel Gil de Tejada. Director escènic: Carles Ortiz. LA FARÀNDULA DE SABADELL. 17 DE FEBRER DE 2016.
Per Marc Busquets Figuerola
La poca comunicació existent entre les diferents institucions i organitzacions que programen òpera en aquest país porta a situacions com la que s’ha esdevingut recentment amb l’Otello de Verdi: que un mateix títol gairebé se solapi en dos escenaris diferents. L’última òpera que havia vist qui signa aquestes línies abans d’Otello a Sabadell va ser precisament Otello, també el de Verdi, al Liceu, i tot això amb unes dues setmanes de diferència. I encara més, si tirem enrere fins a l’estiu, trobarem que el Festival de Peralada també va programar Otello de Verdi l’edició passada i que recentment l’Otello de Rossini –aquí una “repetició” justa, ja que feia massa que no s’escoltava a Barcelona– ha estat interpretada en versió concert al Liceu. D’acord que és l’Any Shakespeare, però una mica d’originalitat a l’hora de programar mai no va malament, especialment quan aquest dramaturg ha motivat pàgines operístiques tan inspirades com Macbeth, Falstaff, Roméo et Juliette o Das Liebesverbot, per esmentar-ne només algunes de les més populars. Una situació encara més curiosa si tenim en compte que el Moro de Venècia no visitava terres catalanes des del 2006…
Les comparacions són odioses, però també inevitables quan es posen dues coses similars tan de costat; així doncs, a la retina i a les oïdes de molts assistents dimecres passat a Sabadell encara ressonava el poc inspirat Otello de Verdi del Liceu. Calen uns mitjans poderosos per poder portar a terme amb èxit aquesta obra magna i ambiciosa, i per això tot indicava que seria una mica arriscat que els Amics de l’Òpera de Sabadell l’executessin de manera òptima, però no fou així i precisament si es comparen els mitjans i els resultats finals dels dos Otello de Verdi que s’han vist recentment, el de Sabadell és àmpliament més satisfactori. Raó per la qual cal aplaudir la valentia i voluntat amb què els Amics han afrontat aquest repte.
Cal dir que va ser una funció que va anar de menys a més; si el primer acte va resultar certament descafeïnat, la temperatura va pujar notablement en el duo “Desdemona rea!” i ja no decaigué fins al final. En aquesta mateixa dinàmica es van moure la majoria de solistes, entre els quals destacà l’Otello d’Enrique Ferrer, que tot i que començà amb una emissió un pèl dubitativa, després del duo assentà notablement la veu i oferí un cant interessant i un lliurament dramàtic total, ja que la producció presenta un Otello viril i poderós al principi, però que cau, presa de les seves inseguretats, entre espasmes epilèptics i que el converteixen en un titella víctima en mans de Jago. Aquest fou interpretat de manera molt solvent per Toni Marsol, que recentment fou Figaro en Le nozze que inaugurà la temporada actual. El baríton no brillà excessivament en els fragments en què calia més càrrega dramàtica i pes en la veu, com “Credo in un Dio crudel”, però oferí una interpretació satisfactòria del rol de Jago. Per la seva banda, Maribel Ortega fou una Desdemona de bons recursos vocals, que desplegà generosament en la seva escena final, tot destacant-ne especialment una més que correcta interpretació de l’“Ave Maria”. Carlos Cremades fou un insuficient Cassio i Carla Mattioli interpretà una Emilia massa distant i que mor al final de l’obra a mans de Jago. Completaven el repartiment: Juan Carlos Esteve com a Lodovico, Samuel Peláez com a Roderigo i Antoni Fajardo com a Montano.
Especialment adequat estigué el Cor Amics de l’Òpera de Sabadell en totes les seves interpretacions, sobretot en els concertants, però més indefinit en la difícil pàgina “Fuocco di gioia”. Per la seva banda, l’Orquestra Simfònica del Vallès estigué correcta en la seva interpretació, dirigida per Daniel Gil de Tejada, que acusà certa descoordinació entre fossat i orquestra, a més d’una falta de volum notable en algunes ocasions.
La producció signada per Carles Ortiz és de caire clàssic i es permet algunes llicències, com l’esmentat assassinat d’Emilia, i altres punts més interessants basats en l’original de Shakespeare, com els també indicats atacs d’epilèpsia que ens presenten un Otello humà, vulnerable i colpidor. Com en tota la resta, la producció també anà de menys a més: començant per un primer acte anodí, amb una barreja de vestuari d’èpoques diferents desconcertant, i acabant amb un últim acte de cert interès.
