PALAU 100. Pablo Ferrández, violoncel. Orquestra Simfònica d’Anvers. Elim Chan, directora. Glinka: obertura de Ruslan i Ludmila. Xostakóvitx: Concert per a violoncel núm. 1, en Mi bemoll major, op. 107. Prokófiev: Suite del ballet ‘Romeu i Julieta’.PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE FEBRER DE 2023.
Ens va visitar l’Orquestra Simfònica d’Anvers sota la direcció d’Elim Chan. El programa del concert al Palau de la Música va incloure tres obres de música russa –cal agrair al Palau que no hagi caigut en la russofòbia d’altres països quan es compleix un any de la guerra d’Ucraïna– que es complementen i s’enfronten en certa manera: la Suite de ‘Romeu i Julieta’ de Prokófiev i el Primer Concert per a violoncel de Xostakóvitx, amb el contrapunt de l’obertura de Ruslan i Ludmila de Glinka.
Les dues primeres obres es van escriure en el context de la política soviètica i la manera amb què el règim estalinista entenia l’art. Prokófiev va acabar el seu Romeu i Julieta després del seu retorn a l’URSS i d’haver conreat nombrosos èxits al seu exili voluntari als Estats Units, mentre que Xostakóvitx va escriure el seu Concert núm. 1, dedicat a Mstislav Rostropóvitx, immers en la por constant d’obeir el règim estalinista per no ser enviat a Sibèria. La primera és una obra amable, profundament romàntica, mentre que la segona és tràgica, demolidora, i alhora amb no pocs tocs d’ironia.
La formació va arrencar amb l’obertura de Ruslan i Ludmila de Glinka, una òpera sobre un conte de Puixkin que entronca amb el passat de la Rússia tsarista. La delicadesa de Glinka, però, va quedar molt tocada pel tempo desbocat de la batuta de Chan.
A continuació va arribar el moment més esperat de la nit, el Concert per a violoncel núm. 1 de Xostakóvitx, que va ser interpretat pel jove violoncel·lista madrileny Pablo Ferrández, un dels solistes espanyols més destacats actualment i que no fa gaire vam veure al mateix escenari en el concert Mutter & friends. El músic va oferir una interpretació impactant i demolidora del Concert de Xostakóvitx, en la qual va demostrar el seu virtuosisme i entrega, la seva musicalitat, un so i afinació immaculats i una gran capacitat expressiva. La directora, però, lluny de seguir la lectura dramàtica i incisiva de Ferrández, va apostar per un so brillant i sense matisos, bé per als solistes de vents, que no va estar a l’altura del solista, que va lluir amb presència pròpia en el solo de la “Cadenza”. Ferrández ens va obsequiar un Cant dels ocells com a bis.
Elim Chan tampoc no va estar gaire afortunada en la suite poètica de Romeu i Julieta de Serguei Prokófiev, a la qual va faltar el lirisme ballable que requereix l’obra. Lluny de fer una aproximació dramàtica a l’esperit shakespearià, va optar per alentir els passatges més lírics, tot eliminant la frescor implícita, sobretot en el personatge de Julieta, alhora que va apostar per un so brillant estil hollywoodià que arrencava aplaudiments del públic a cada final de passatge. Malgrat tot, en conjunt, l’Orquestra d’Anvers va complir.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
