TEMPORADA FSF. Alexandra Soumm, violí. Franz Schubert Filharmonia. Pablo González, director. Obres de Bruch i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE NOVEMBRE DE 2021.
La Franz Schubert Filharmonia i la violinista francesa Alexandra Soumm van oferir dilluns un concert brillant i emotiu al Palau de la Música amb la interpretació del Concert per a violí núm. 1, en Sol menor, op. 26 de Bruch i la Simfonia núm. 2, op. 73 de Brahms, sota la batuta d’un Pablo González inspiradíssim.
El Concert de Bruch és sens dubte un dels més estimats pel públic d’aquest instrument. Té passatges molt bells, una escriptura orquestral exuberant i apassionada i fragments virtuosos terriblement difícils per al violí. I Pablo González en va dirigir una versió espectacular i vibrant.
Ja des dels primers acords, quan els vents introdueixen el violí solista, vam notar que el programa havia estat intensament treballat, i més després dels concerts que amb el mateix programa havien fet a Tarragona i Vic. Alexandra Soumm va arrencar el “Vorspiel” amb precisió i, tot i un so una mica esmorteït, va entonar un lament vehement, ple de melodies melancòliques amb un fons orquestral ric en matisos que Pablo González va encaminar cap a un romanticisme visceral. Les cordes sonaven ben empastades, els vents, afinats, els metalls, vibrants, i els diàlegs entre solista i orquestra, ben definits. L’“Adagio” va ser una pura meravella, per tancar amb un “Finale-Allegro” enèrgic i fabulós, on el violí de Soumm va enlluernar pel seu virtuosisme, mentre Pablo González es movia pletòric davant l’orquestra, jugant amb les dinàmiques per tancar amb un final esplèndid.
Alexandra Soumm, que ja havia col·laborat amb l’orquestra el 2017 amb el Concert de Txaikovski, va agrair els aplaudiments del públic llegint un text en català en què va recordar la Novena de Beethoven interpretada per l’orquestra ara fa un any i per introduir el seu bis, que va presentar com una comunió entre músics, sense director ni jerarquies, “on tothom té un paper important, com també ha de ser en la nostra societat”. El bis va ser una interpretació deliciosa i de so sedós del segon moviment del Concert en Sol menor de Bach.
La Segona de Brahms va anar per camins similars al Concert de Bruch. So inspirat i compactat de l’orquestra, volum contundent i molta passió en la direcció de González. En el primer moviment, l’“Allegro non troppo”, el director va marcar un tempo rapidet i la melodia principal, introduïda per les tres notes de violoncels i baixos, va sonar vellutada, marcant el to de tota l’obra. Els trombons van posar el punt llòbrec adient i la dinàmica ascendent de vents i cordes va desvetllar la tempesta per tornar-nos després a un paisatge fresc i pastoral.
González va conduir el segon i tercer moviments pels mateixos meandres emocionals, amb uns violoncels excelsos, revelant-ne detalls orquestrals sovint amagats, i en el quart va iniciar un crescendo ràpid de bones percussions per passar a la melodia amb cordes i vents establint un diàleg ple de matisos i textures per acabar enllaçant tota l’orquestra en un final de metalls apoteòsics.
Director i orquestra van rebre prop de cinc minuts d’aplaudiments ben merescuts per aquesta Segona de Brahms intensa i lluminosa.
Imatge destacada: (c) Martí E. Berenguer
