L’AUDITORI CAMBRA. Emmanuel Pahud, flauta. Eric Le Sage, piano. Obres de Mozart, Schubert, Schumann i Mendelssohn. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 14 DE GENER DE 2019.
L’inici de la temporada de cambra de L’Auditori ha posat el nivell molt alt amb un concert del flautista Emmanuel Pahud, acompanyat al piano per Eric Le Sage. Ja fa anys que Pahud, primer flauta de la Filharmònica de Berlín, s’ha consolidat com una referència indiscutible en el seu instrument, fins al punt de convocar quantitats de seguidors als seus concerts. Només cal apuntar que les entrades de L’Auditori estaven exhaurides des de dies abans.
De fet, ambdós músics van deixar molt bon record quan van ser al mateix cicle el desembre del 2014, amb un concert que causà gran èxit de crítica i de públic. Però si en aquella ocasió el repertori va ser neoclàssic, en aquesta els músics han apostat per la tradició cambrística del Romanticisme germànic, amb obres de Schubert, Schumann, Mendelssohn i un preludi clàssic de Mozart.
Amb aquest repertori hem pogut gaudir novament del talent d’ambdós músics. És cert que Pahud s’ha convertit en un fenomen gairebé “de masses”, però el seu carisma es troba als antípodes de l’efectisme. Es tracta, en realitat, d’un carisma purament musical, sense estridències ni malabarismes, que es plasma en una posada en escena d’una sobrietat minimalista que centra l’atenció en l’única cosa important: el so.
En efecte, Pahud no és un malabarista, sinó un mestre en el control del so i de l’expressivitat. Sap combinar el virtuosisme més tècnic, hereu de l’escola francesa de flauta, amb una línia depurada i subtil, apresa del seu mestre, el també suís Aurèle Nicolet, i de la seva experiència a la Filharmònica de Berlín. Pahud aconsegueix posar la seva tècnica depuradíssima i el seu control absolut del fiato al servei de l’expressivitat de les obres que interpreta, i ho fa amb la sensibilitat de saber donar a cada peça la seva sonoritat concreta. De fet, Pahud aconsegueix fer-se seves les obres, cosa que es posa especialment en relleu en un repertori com el proposat, on la majoria de les peces són arranjaments seus d’originals pensats per a altres instruments. Això ho aconsegueix també gràcies al tàndem creat amb Le Sage, tot formant un duo que s’ha consolidat al llarg del temps. El diàleg entre ambdós és fluid i compenetrat en obres que requereixen una simbiosi completa entre els dos instruments.
El concert va començar amb la Sonata per a violí en Do major, KV 296 (1778) de Mozart, arranjada per a flauta pel mateix Pahud, una obra brillant i lleugera, ideal per escalfar motors. A partir de la segona peça vam entrar en el terreny romàntic, un àmbit on Pahud va explotar canvis d’atmosfera plens de matisos, des de moments nocturnals fins a passatges de gran virtuosisme. En aquest sentit destacà la Introducció i variacions sobre “Trockne Blumen”, D. 802 (1824) de Schubert, l’única peça per a flauta d’aquest repertori, una obra que parteix del dramatisme contingut del lied original de Die schöne Müllerin, que Pahud va traslladar a la flauta amb intensitat i brillantor.
La segona part va estar formada per les Fantasiestücke, op. 73 (1849) de Schumann i la Sonata per a violí en Fa major (1838) de Mendelssohn. La primera d’aquestes obres és originalment per a clarinet i piano, tot i que se sol interpretar per a violí o violoncel, versions suggerides per Schumann com a ad libitum. Pahud va oferir-ne la seva pròpia versió per a flauta explotant la seva gran capacitat de legato en tres moviments plens d’exaltació romàntica.
El programa es tancà amb una raresa interessant: l’arranjament també de Pahud per a flauta d’una obra inacabada de Mendelssohn, completada més d’un segle després pel violinista Yehudi Menuhin. Va destacar-ne el segon moviment, un “Adagio” de lirisme intens, que donà pas a un “Assai vivace” vibrant com a brillant colofó del concert.
Davant l’entusiasme del públic, Pahud i Le Sage oferiren com a bisos dos lieder de Mahler adaptats per a flauta i piano, tot creant un bonic contrast entre el caràcter (aparentment) lleuger de “Rheinlegendchen” de Des Knaben Wunderhorn i el dramatisme contingut d’“Oft denk’ ich, sie sind nur ausgegangen!” de Kindertotenlieder. Novament Pahud aconseguí transmetre amb la flauta el lirisme de la paraula cantada, en simbiosi excel·lent amb el piano de Le Sage.
Com a bons ratolins, esperem que aquest flautista i el seu partenaire es tornin assidus de la nostra ciutat.
Imatge destacada: Emmanuel Pahud. © Josef Fischnaller (foto d’arxiu)
