L’ARXIDUC d’Antoni Parera Fons i amb llibret de Carme Riera. David Alegret, José Antonio López, María José Montiel, Pau Camero, Joan Martín-Royo, José Manuel Sánchez, María José Moreno, Marisa Roca, Joan Laínez. Orquestra Simfònica de les Illes Balears, Cor del Teatre Principal de Palma. Paco Azorín, direcció escènica. Pablo Mielgo, direcció musical. TEATRE PRINCIPAL DE PALMA. 25 DE NOVEMBRE DE 2022.
No és gens freqüent que un govern encarregui una òpera. El de les Illes Balears ho ha fet encomanant-ne una a dues forces potents de la cultura de Mallorca, el compositor i productor discogràfic Antoni Parera Fons i l’escriptora Carme Riera. El resultat és L’arxiduc, òpera que s’acaba d’oferir en estrena absoluta a Palma amb un repartiment de primera divisió encapçalat per David Alegret i José Antonio López, sota la direcció de Pablo Mielgo. L’òpera té voluntat internacional i està escrita en tres idiomes, majoritàriament català, i alemany i italià.
Tractant-se de Mallorca, l’arxiduc no pot ser altre que Lluís Salvador d’Habsburg (1847-1915) –cosí de l’emperador Francesc Josep i de l’emperadriu Elisabet, Sissi–, el mecenes i erudit que es va instal·lar a l’illa, que la va estudiar a fons i que va contribuir a impulsar-hi un turisme culte i cosmopolita amb la seva obra Die Balearen. Aquest home forma part del paisatge i de la història de les illes. Carme Riera li va dedicar una novel·la, Les darreres paraules, i a partir d’aquí neix el llibret de l’òpera.
Veient la mort molt propera, un arxiduc envellit i rosegat per la malaltia vol posar en clar alguns aspectes de la seva vida els quals, segons que diu, ha callat per covardia. Dividida en dos actes, en el primer l’òpera se centra en el sentiment de culpa. Culpa per no haver dit la veritat sobre el suposat suïcidi del príncep hereu Rudolf i de la seva amant a Mayerling quan ell sabia que havia estat un complot per assassinar-lo. Culpa per no haver convençut Francesc Ferran, un altre hereu al tron, perquè no viatgés a Sarajevo, la qual cosa n’hauria evitat la mort i el desencadenament de la Gran Guerra. El segon acte gira al voltant del desig sexual per noies i noietes, per Catalina Homar que acabaria sent la seva majordoma, i també per nois com Wladislaw Vyvorni, a qui convertiria en el seu secretari. El que vol deixar en clar l’arxiduc en la seva darrera confessió és que havia comprat el silenci de tots ells, un silenci per amagar la seva impotència.
El llibret presenta el desdoblament del protagonista. Hi ha l’arxiduc vell que, en estat de somieig, dicta la seva confessió feta de records a un secretari, i la de l’arxiduc jove que els reviu i dona peu a l’aparició dels altres personatges que van tenir un paper destacat a la seva vida. Somieig, records, culpa i desig, material per a la psicologia. Així, Paco Azorín ha ideat una dramatúrgia en què l’arxiduc és objecte d’un estudi mèdic conduït per un equip encapçalat per Sigmund Freud (contemporani de l’arxiduc), que no apareix al llibret. Aquests actors introdueixen la veu del narrador, que té una funció informativa a la manera dels recitatius. El director d’escena trenca la quarta paret fent aparèixer el cor entre el públic. De les parets de l’escenari penja un cortinatge blanc al primer acte, el de la culpa, mentre que al segon, el del desig, la cortina és vermella, de boletes enfilades. Pocs elements de mobiliari en una escenografia molt funcional i un moviment escènic ajustat.
Parera Fons ha compost una partitura per a gran orquestra, d’una contemporaneïtat que no arracona la melodia. És una música molt densa i fosca d’acord amb la història que s’explica, i hi dominen els aspectes més obscurs per damunt dels clars del personatge. Tanmateix, aquesta foscor musical es trenca seguint fil per randa el llibret, per introduir-hi ritmes mediterranis, els compassos d’un vals, aires mozartians quan canta la mare o de teatre musical. Un interludi en què apareixen imatges de la pel·lícula Camins de glòria de Kubrick té una música contundent i molt dinàmica.
De veus, el compositor en sap un borrall, no debades ha treballat com a productor discogràfic amb cantants com Josep Carreras, Jaume Aragall o Joan Pons. I això es nota en la riquesa i les exigències de la partitura vocal, escrita i interpretada per unes veus adaptades a la perfecció als seus papers. La part de l’arxiduc vell és més aviat un sprechgesang, un cantar parlat, però gens fàcil i amb una participació força extensa. El baríton José Antonio López va excel·lir en el paper. També ho va fer el tenor David Alegret interpretant l’arxiduc jove, un paper així mateix llarg amb moments de gran dificultat.
Els dos cantants aguantaven la part vocal de l’òpera, perquè la resta de papers són més aviat breus. Tot i això, els intèrprets eren d’un gran nivell: començant per Joan Martín-Royo com a emperador; María José Montiel, que ja havia protagonitzat l’anterior òpera del compositor, María Moliner, com a Catalina Homar; Pau Camero era Wladislaw Vyvorny, mentre que María José Moreno era la mare de l’arxiduc. Pablo Mielgo, director titular de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, va dirigir aquesta formació i el Cor del Teatre Principal amb gran solvència.
El públic aplegat per a l’estrena absoluta de L’arxiduc va rebre l’òpera i els intèrprets amb uns aplaudiments molt calorosos, però sense arribar a l’entusiasme a causa segurament d’una durada de més de tres hores amb un descans. Esporgada una mica, aquesta òpera hauria de tenir molt bon recorregut.
Imatge destacada: (c) César Miralles.
