INTÈRPRETS CATALANS. BCN216. Monogràfic d’Hèctor Parra. Elena Rey, violí. Anna Aldomà i Josep Bracero, violes. Marc Galobardes i Erica Wise, violoncels. David Albet, flauta i direcció artística. Eduardo Olloqui, oboè. Àlex Ramírez i David Casanovas, pianos. Carlos Gómez, electrònica. Francesc Prat, director. Arnau Soler, producció i regidoria. PETIT PALAU. 27 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
Hèctor Parra està de moda. I hi està per justícia. Més endavant tindrem intensius de la seva obra a L’Auditori, però de moment és el Palau de la Música Catalana qui està presentant la seva residència. Encara teníem ben fresc a la memòria l’excel·lent monogràfic interpretat pel pianista José Menor a inici de setembre, que la setmana passada va arribar el torn de la formació més històrica de la ciutat dedicada a la contemporània, BCN216. El cicle Intèrprets Catalans presentava un monogràfic d’obres de cambra de Parra, compostes entre el 2002 i el 2013. La creació del compositor català ha viscut una evolució molt clara en aquests anys i amb aquest repertori es podien distingir dues estètiques ben diferents, entre les primeres obres i les creacions més recents.
En totes les activitats al voltant de la seva residència com a compositor, Hèctor Parra acostuma a ser-hi present. La personalitat és un dels seus trets més distintius: és altament recomanable escoltar-lo parlar en qualsevol presentació de la seva obra. Parra exhibeix una passió poc comuna i una proximitat humana que el converteixen en una figura artística molt interessant i que trenca moltes fronteres amb el públic. Potser per això la sala del Petit Palau era plena de gom a gom a l’inici del concert (i entre altres aspectes per l’afluència de públic estranger, no ho negarem). Per dir-ho d’alguna manera, amb Hèctor Parra és fàcil. En aquest concert regnava un cert sentiment de ser “com a casa”, amb músics que ja el coneixien, alguns dels quals fins i tot havien tocat moltes vegades les seves peces.
Són interessants les primeres obres del compositor. Molt influenciat per la composició de cambra de les primeres dècades del segle XX, les estructures hi són complexes i majoritàriament hi trobem la contraposició constant de diferents motius melòdics i rítmics, a més d’una exploració tímbrica més tradicional. Un exemple evident és una de les seves primeres creacions, Abîme-Antigone IV per a formació de cambra de gran format, la qual va tancar el concert amb una bona interpretació, o la peça L’aube assaillie per a violoncel sol, obra llarga i de molta exigència tècnica, interpretada per Marc Galobardes de manera correcta malgrat un desenvolupament accidentat de la peça (una corda trencada i problemes amb la microfonia no li ho van posar fàcil). Va destacar especialment en el concert del BCN216 el duo Andante sospeso, interpretat per David Albet a la flauta i Àlex Ramírez al piano, que va saber entendre el particular pianisme de Parra, tot presentant-ne una molt bona interpretació. Una obra brevíssima però molt concentrada, amb una organització interna meticulosa.
Aquesta concentració d’impulsos esdevé encara més evident, però amb una altra representació i influències, en l’etapa més recent de la composició d’Hèctor Parra. Ja més properes a estètiques pròpies del minimalisme i a la vegada hereva de l’impressionisme francès, les creacions dels últims quatre anys ens mostren un Parra diferent, madur i del més alt nivell. És excel·lent el seu projecte a llarg termini, encara en procés, de set obres en set anys com a homenatge a creadors plàstics. El BCN216 va interpretar els homenatges a Tàpies (Cos de matèria) i Gerhard Richter (Vers le blanc), que esdevenen un ventall de textures, moltes només enunciades com a pinzellades d’un quadre. Interessant també la interpretació d’Elena Rey al violí en aquesta última peça, bona coneixedora de l’univers del compositor.
En definitiva, ens queden moltes ocasions més aquesta temporada per conèixer els detalls de la creació d’Hèctor Parra, però amb un univers tan complex i culte, sembla que cada vegada en gaudirem més.
