MEMORIAL JOAQUIM SERRA. Cobla Mediterrània i Cobla Sant Jordi. Dir.: Marcel Sabaté. Obres de J. J. Beumala, F. Martínez Comín, Josep Serra, X. Capellas, A. Guinovart, J. M. Serracant, T. Gil i Membrado, J. Grivé, R. Viladesau i Joaquim Serra. TEATRE ROMEA. 17 D’OCTUBRE DE 2016.
Per Josep Pasqual
Alguna cosa de màgia ha de tenir la figura de Joaquim Serra que va més enllà de la que emana la seva obra. En una societat com la nostra, resulta màgic un reconeixement tan unànime i perdurable com el que genera l’exquisidesa del seu catàleg musical. Però anant una mica més enllà, poques coses a part de la màgia poden explicar que malgrat els tombs que ha sofert al llarg dels anys, el Memorial mantingui la seva solidesa. El convenciment, la il·lusió i la fermesa dels organitzadors i dels col·laboradors amb què s’envolta són, és clar, imprescindibles. Però veient-ne l’evolució, si el Memorial no és a hores d’ara part de la memòria és, molt probablement, per alguna cosa màgica que va més enllà dels més que envejables i mai prou reconeguts esforços humans que s’hi aboquen.
Enguany, tot i no ser un horari especialment procliu per a propostes d’aquesta mena, el volum de públic que va congregar al Teatre Romea un dilluns al vespre podria confirmar el salt de qualitat amb què s’anunciava la nova ubicació del Memorial. L’atracció d’un escenari històric amb aquest pes específic potser va contribuir a l’èxit artístic, protagonitzat per les cobles oficials del certamen, la Mediterrània i la Sant Jordi, que van oficiar seguint la mà de Marcel Sabaté un vespre memorable no només per l’estrena prevista, la del compositor convidat, sinó també per l’estrena imprevisible, una obra de gairebé vuitanta anys d’un autor desaparegut en fa més de vint.
La primera part del concert va estar protagonitzada justament per aquestes dues obres. La Cobla Mediterrània, a la qual es va trobar a faltar la rotunditat instrumental i el convenciment expressiu habituals, va obrir el programa amb una versió de la Glossa del Ball de gitanes del Penedès de Joaquim Serra en què va destacar un extraordinàriament emotiu Jordi Guixé a la tenora. El preàmbul va continuar amb una obra de Beumala que va donar pas a la sardana Maria Dolors, una peça de Martínez Comín recuperada de l’oblit gràcies a la feina de recerca continuada que Músics per la Cobla fa arreu del país. L’obtenció de l’arxiu de la històrica Cobla Barcelona ha permès restituir una obra de la qual s’intuïa l’existència però que només s’ha pogut confirmar quan ha estat localitzada en aquests lligalls retrobats. El resultat, la reincorporació als arxius d’una obra esplendorosa i esplèndida, rotundament lluminosa i plena de la força harmònica i de l’expressivitat malenconiosa del més pur Martínez Comín, amb una idea estètica contraposada a la de Joaquim Serra quant a voluptuositat, però emparentada molt directament quant a fermesa del missatge i a unitat de la forma.
Un preàmbul d’aquestes dimensions feia dipositar moltes esperances en la continuïtat, protagonitzada per una Cobla Sant Jordi que es va presentar amb dos poemes amb forma de sardana contraposats i complementaris de Joaquim Serra i Josep Serra. Del primer, Esplais, un treball prodigiós d’intimitat filharmònica, i del segon, No te’n vagis, mon amor, una joia de la lírica instrumental en què els solistes de la fusta, l’Enric Ortí a la tenora i l’Ivan Alcazo al tible, es van mostrar especialment brillants, abrigats amb calidesa de seda per la resta de companys de formació. La cobla barcelonina ja havia mostrat amb aquesta introducció les seves millors armes, que va explotar amb encara més decisió en l’obra estrella del vespre, Paies i gitanos, un poema simfònic inspirat justament en l’obra inicial del concert amb el qual el multidisciplinari i polifacètic compositor Xavier Capellas s’ha incorporat a la nòmina de compositors per a cobla.
La segona part va estar protagonitzada per obres per a dues cobles de Guinovart, Serracant, Gil i Membrado i Grivé, i va concloure amb la versió per a dues cobles de Girona 1808 de Viladesau, l’èpica de la qual sempre complau el respectable. Com a propina, la sardana A Montserrat de Joaquim Serra, tot un clàssic del Memorial, com també ho són les inacabables i monocords al·locucions del presentador, que, escrites en un programa de mà, quedarien magnífiques, i la difícilment digerible escena de les salutacions oficials, no només poc organitzada i mal conduïda, sinó també interminable tant pel nombre d’intervencions com pel dilatat moment de glòria que es van atorgar alguns oradors. Aspectes ben revisables del Memorial en benefici del lluïment del compositor convidat, relegat a detall accessori en un espai en el qual hauria de ser protagonista, si no únic, com a mínim molt destacat. Tot plegat, si el que es vol és mantenir la màgia i no ofegar-la sota la plúmbia pàtina d’un oficialisme potser tradicional, per reiteratiu, però de totes totes ben caduc.
