TARDES AL PALAU. Banda Municipal de Barcelona. José Rafael Pascual-Vilaplana, director. Obres de Brotons, Cesarini i Guinovart. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE JUNY DE 2024.
El cicle Tardes al Palau va veure el 20 de juny passat l’últim capítol amb la batuta de Pascual-Vilaplana al capdavant de la Banda Municipal de Barcelona, una cita que posa punt final a aquesta temporada i un punt i seguit al calendari de la formació, que, com és habitual, encara té compromisos al llarg de juliol i setembre. En aquesta “cita anual”, com comentava Pascual-Vilaplana en un breu discurs, la BMB va presentar un programa molt digerible amb tres obres d’estils ben diferents. Cal celebrar que la programació per a banda s’equipari de mica en mica a la simfònica en importància i seriositat i tingui cada cop més representació en espais com el Palau. Va ser una nova ocasió per trobar-se amb Brotons i Guinovart en un mateix programa, i que amb l’obra del suís Franco Cesarini Blue horizons va dotar d’aires marítims el fil conductor de la primera meitat.
La primera obra va ser l’evocadora i descriptiva Mar d’amunt de Savador Brotons, present a la sala, i estrenada el 2023 per la mateixa BMB. El conjunt va remar atent i mai no va perdre el nord en les impredictibles aigües de la Costa Brava, i el director va guiar la tripulació amb experiència i coneixent bé la partitura, plena de detalls orquestrals i d’idees musicals que d’una manera o d’altra remeten al litoral gironí. L’aventura mediterrània va deixar moments de gran bellesa, com el duet entre flauta i clarinet del primer moviment, “Nocturnal”, i de gran activitat al segon, “Esquitxos”, on una nodrida secció de metalls va liderar el diàleg amb les percussions. Una captivadora marea de sons va enfilar-se a poc a poc en el tercer moviment, “Amorosa”, on Pascual-Vilaplana –i Brotons– van demostrar que també hi ha lloc per al lirisme en les veus greus. El director valencià va navegar bé pels canvis de tempo del quart acte i el conjunt va superar el mar embravit amb èxit en els passatges més difícils de la vetllada.
L’expedició nàutica continuà amb l’obra de Cesarini, compositor ben conegut pels conjunts de banda. Blue horizons (2000), una reivindicació de l’ecologia marina amb un substrat certament fascinant, va ser interpretada amb el rigor que s’espera d’una formació d’alçada. Pascual-Vilaplana va equilibrar bé les textures inicials i la BMB va donar vida als éssers bioluminescents de la primera estampa oceànica. El va seguir la titànica lluita de “Leviathan against Kraken”, amb les trompetes i trompes liderant la fanfara als nivells superiors, mentre trombons i tubes agitaven les aigües des de les profunditats, i destacant-hi de manera particular la interpretació del marimbista, i de manera general la secció de percussions, quirúrgica, seguint les indicacions d’un Pascual-Vilaplana imbuït del combat. L’expedició va posar rumb a la reina dels mars, la balena blava, on el director valencià va treure tot l’esplendor i noblesa de la banda en aquest darrer capítol del tríptic de Cesarini.
Per últim, es va rememorar la Simfonia Gaudí, adaptació simfònica per a banda del musical homònim d’Albert Guinovart, estrenada a final de març amb aquests idèntics intèrprets, amb motiu del cent cinquanta aniversari de l’arquitecte. Havent vist recentment la llum el seu Segon Concert per a flauta a Valladolid, amb la Sinfónica de Castella i Lleó i Emmanuel Pahud al capdavant, Guinovart acomiadava la temporada exitosament, tot oferint amb Pascual-Vilaplana un segon tour a l’imaginari tragicòmic i modernista de la figura de Gaudí.
La BMB va estar còmoda construint la ciutat sonora de “Barcelona”, farcida de detalls, on el corn anglès i les trompes van lluir el seu millor so, i la secció de clarinets a poc a poc va llimar les imperfeccions puntuals abans de capficar-se en el rèquiem del segon moviment –potser el hit dels quatre moviments, bisat en acabar, igual que el dia de l’estrena. Pascual-Vilaplana, visiblement molt content i passional durant la recta final de la vetllada, va mantenir els seus ben connectats durant el tercer i el quart moviments, tot creant una gran cohesió instrumental, i va oferir un gran final molt aplaudit per tancar un cicle que deixa molt bones sensacions.
