PALAU PIANO. Projecte Diabelli 2020. Rudolf Buchbinder, piano. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE NOVEMBRE DE 2021.
De tots resulta sobradament coneguda la iniciativa que el compositor i editor Anton Diabelli va tenir l’any 1819 quan va proposar a una cinquantena de compositors austríacs fer una variació sobre un vals que ell mateix havia compost. El propi arxiduc Rodolf, Listz –que tenia onze anys–, Moscheles, Czerny, Franz Xaver Wolfgang Mozart –fill de Wolfgang Amadeus–, Schubert… no van dubtar a sumar-se a la iniciativa. Beethoven, però, va anar per lliure i l’edició a Viena l’any 1823 de les Variacions es va fer en dues parts: l’una dedicada monogràficament a les trenta-tres variacions presentades per Beethoven i la segona a la resta de compositors, l’anomenada “unió de compositors nacionals”. I l’any 2020, dos-cents anys després i coincidint amb l’Any Beethoven, un beethovenià com Rudolf Buchbinder va proposar a onze compositors contemporanis fer una variació sobre el mateix Valsde Diabelli. Diferents institucions amb el suport de la Fundació Musical Ernst von Siemens es van sumar al projecte (el Musikverein de Viena, la Brucknerhausde Linz, la Gewandhaus de Leipzig, el Centro Nacional de Difusión Musical de Madrid, la Philharmonie de París i el Palau de la Música Catalana, a més de centres de Lisboa, Pequín, Sant Petersburg i Zuric) i van donar suport a la iniciativa de la qual va néixer el Projecte Diabelli 2020.
La relació entre Buchbinder i les Diabelli és d’una simbiosi absoluta. Més d’un centenar d’interpretacions en directe d’aquesta obra; el seu llibre El darrer vals. 33 històries sobre Beethoven, Diabelli i tocar el piano (publicat en anglès i alemany per Amalthea), i els tres enregistraments dedicats a l’obra: 1973, 1976 i el recent publicat pel segell Deutsche Grammophon, fan que la seva vida pianística, tan vinculada a Beethoven, tingui un lligam indissoluble amb aquest gran testament pianístic beethovenià.
Després d’actuar recentment a ciutats com Madrid o Oviedo, Buchbinder arribava dimecres passat al Palau per presentar el seu Projecte Diabelli, un programa confegit en tres apartats. El primer presentava les onze variacions contemporànies en què el llenguatge atonal de Lubman, els ritmes de boggie-woogie de Chuck Berry o la visió més melòdica del japonès Toshio Hosokawa culminaven amb la proposta de Jörg Widmann –compositor convidat del Palau de la Música–, en què citacions de la Simfonia núm. 7 o dels impetuosos ritmes de l’“Arietta” de la Sonata núm. 32 convivien amb una citació de la straussiana Marxa Radetzky. Un corpus original, modern i distès des d’una visió actual del cèlebre Vals de Diabelli.
Seguidament, les variacions proposades pels compositors contemporanis de Beethoven i Diabelli, amb la meravellosa lírica en to menor de Schubert o el virtuosisme radiant de Czerny com a cloenda, en què la preocupació per la tècnica de Moscheles o Hummel conviuen dins un àmbit pianístic reflex de la música de la Viena de les primeres dècades del XIX.
Buchbinder ja donava mostres d’un pianisme lleuger, propens als tempi ràpids, un factor que ja va extrapolar a la tercera part, a les cèlebres Variacionsbeethovenianes. La seva aposta va recalar en una aposta absoluta per la velocitat, en la mostra d’unes agilitats que el pianista domina a la perfecció, en moments inclús amb un cert atropellament i atorgant, però, en el decurs dels quaranta-cinc minuts que va durar la seva interpretació, una visió distesa, oberta i lluminosa en pro de la bravura i el lluïment. Trinats, octaves, contrapunts, se succeïen en un mestratge interpretatiu absolut discorrent per aquella inamovible tonalitat de Do major que arriba fins les variacions 29 a 32 (escrites en Do menor) abans d’entrar novament en el Do major amb què un tempo di minuetto clou les variacions amb referències a Mozart i Haydn.
Una visió vistosa, oberta, dinàmica de les cèlebres Variacions beethovenianes culminades ja fora de programa amb la interpretació de l’Impromptu op. 90 núm. 4 de Schubert.
