FESTIVAL D’ENSEMBLES. Grup Instrumental de València. Obres de M. de Falla, E. Halffter, C. Camarero, J. Evangelista, F. García Lorca, G. Durán i J. Cerveró. PETIT PALAU. 4 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
Hi ha un període en la història de la composició a Espanya –tan fascinant com l’època de la seva creació– que des de fa temps passa desapercebut dels repertoris habituals, i cada vegada més amb el pas dels anys. Són aquells anys previs a la Segona República Espanyola, temps convulsos i explosius a nivell artístic que varen desembocar en una república gloriosa per a les arts a Espanya. En l’àmbit musical va ser la frontissa estètica entre la gran música espanyola d’Álbeniz i Granados i les avantguardes dels anys quaranta i cinquanta (a Espanya, a més, retardada durant dècades per l’arribada del franquisme). És l’època del Manuel de Falla més madur i innovador, el període creatiu del seu deixeble Ernesto Halffter, els anys del García Lorca més popular. Entorn d’aquestes figures va girar el concert que el Grup Instrumental de València, Premi Nacional de Música 2005, va oferir com a inici del Festival d’Ensembles, programació que, com aquest repertori esmentat, acostuma a passar desapercebuda en les actives agendes de Barcelona.
El Grup Instrumental de València apareixia clarament al Petit Palau amb la voluntat d’oferir una proposta en certa manera didàctica; en això, sens dubte, la definició del repertori va ser molt encertada. Començant per Manuel de Falla i la Nana del 1914 (de les seves Canciones populares españolas), la formació va establir les bases de l’inici de la ruptura amb la tradició més folklòrica del nacionalisme de finals del segle XIX, per passar després a la Marche joyeuse d’Ernesto Halffter, composta entre els anys 1922 i 1923. Un canvi radical en el llenguatge es feia evident, gràcies també a una interpretació excel·lent de Carlos Apellániz. El pianista va brillar durant tot el concert amb una tècnica relaxada i impecable, com a solista en l’obra de Halffter i les Monodias españolas de José Evangelista, peces d’una nova generació (l’obra va ser composta el 1989), però encara hereves dels referents clàssics del nacionalisme musical. Va brillar igualment acompanyat pel violí de Mª Carmen Antequera en l’obra Berceuse a la manera de Maurice Ravel de Gustavo Durán, i en duo amb el violoncel de Mayte García, també molt correcta, en la interpretació d’una de les poques partitures que es conserven de la faceta compositora de Federico García Lorca, Prendimiento y muerte de Antoñito el Camborio, de l’any 1928.
En la peça de Lorca el conjunt va fer servir una certa interdisciplinarietat: les interpretacions eren precedides per l’àudio enregistrat per Margarida Xirgu en la primera part del poema i Rafael Alberti pel que fa a la segona. Una interessant manera de cridar l’atenció del públic i oferir encara més una bona visió del context. Aquesta combinació de llenguatges va culminar en el concert del Grup Instrumental de València al Festival d’Ensembles amb la projecció de la pel·lícula El perro andaluz de Luis Buñuel i Salvador Dalí acompanyada per una composició del director de l’ensemble, Joan Cerveró, de l’any 1998. Una obra amb tocs expressionistes, interessant en la seva faceta de banda sonora, ja que va saber entendre amb detall les atmosferes surrealistes de la pel·lícula.
De manera inesperada, aquest repertori sortia de les habituals programacions que s’acostumen a veure entre les formacions de cambra especialitzades en les músiques del segle XX. Obres molt breus en la seva majoria, el conjunt oferí un passeig per la música espanyola. El públic es notava no habitual dels circuits de la nova creació; tota la programació del Festival d’Ensembles al Petit Palau és gratuïta, per donar peu a una altra construcció de públic, i el concert en certa manera va esdevenir una classe magistral de la configuració sonora del segle XX a la Península.
