43 Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.
Per ALBERT SUÑÉ
Malgrat la poca llum que hi havia a l’escenari –molt d’acord amb el concert de cambra que oferí el seu trio–, Pat Metheny i els seus dos acompanyants enlluernaren el públic que gairebé omplí L’Auditori.
Aquest fou el millor del quatre concerts del 43 Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona als quals vam assistir. Els altres tres van correspondre a Gabriele Mirabassi Trio, Maria Schneider Orchestra i Rudresh Mahanthappa.
No havíem sentit mai Metheny en formació de trio. És a dir, sense teclats, baix, vents… I si sempre ens havia agradat la música que oferia amb els seus combos al costat de Lyle Mays, Steve Swallow, Paul Wertico i d’altres, podem dir el mateix pel que fa al concert esmentat, en què fou agombolat per Larry Grenadier al contrabaix i Bill Stewart a la bateria.
Metheny domina a la perfecció un munt de guitarres: des d’una de cordes metàl·liques a una de dotze cordes. Les va fer servir totes, unes més que d’altres, i se’n sortí admirablement.
De tota manera, que els tres primers temes els interpretés a duo amb Grenadier va fer que la cosa s’aturés de manera perillosa. Perquè la guitarra que va emprar, gairebé un sintetitzador, es va fer molt pesada a causa del seu so, no gaire agradable. A la vegada, les idees del líder no estaven del tot fines. Però quan entrà Bill Stewart, tot canvià.
En primer lloc perquè Metheny començà a actuar amb les altres guitarres, de so més compacte, i perquè l’aparició del bateria dotà el grup de més força expositiva. A partir d’aquí, el líder i els seus homes teixiren un concert íntim, eminentment líric, de gran bellesa formal i cromàtica.
Fou una música envoltant, un pèl repetitiva, en la qual va prevaler un funky molt suau, que s’emparellà amb sons avantguardistes i balades. El grup construí infatigablement –i no només a l’hora dels solos– i demostrà una compenetració extraordinària. Si Metheny, com sempre, va estar superb, oferint un fraseig meticulós, claríssim i curull d’idees i sensacions, el mateix podem dir dels seus acòlits. Perquè Grenadier i Stewart es mantingueren sempre a un gran nivell de creativitat i feeling.
Qui també obtingué molt bona nota fou el clarinetista italià Gabriele Mirabassi, natural de la regió d’Úmbria, una regió que amb el seu Umbria Jazz fou un dels patrocinadors del Festival barceloní. Mirabassi es presentà amb Roberto Taufic, guitarra, i Salvatore Maiore, contrabaix.
El clarinetista és un músic d’una tècnica enorme i un so molt atractiu. Posseeix una gran força interna que li permet assolir moments d’extraordinària qualitat i punch. Però també sap ser un clarinet líric quan la cosa ho demana. La seva música, una barreja de swing i sons mediterranis, s’enfilà poderosament a risc, a vegades, d’algunes repeticions esquemàtiques. Però el líder se’n sortí molt bé, perfectament agombolat per Taufic i Maiore.
Les decepcions vingueren amb Maria Schneider i Rudresh Mahanthappa. La directora, compositora i arranjadora no és la primera vegada que aterra a Barcelona. És més, el dia de la seva actuació va rebrela Medalla d’Or del Festival. Això demostra l’estimació que la gent de The Project, organitzadors de l’efemèride, senten per ella i la seva música. Però a l’hora de la veritat, la cosa s’encallà extraordinàriament. Ningú no dubta que Schneider comanda una banda esplèndida, amb músics molt capacitats i que brillaren poderosament en els solos. Però el que no reeixí fou la música.
Un aspecte que tampoc no aixecà el vol les dues darreres vegades que Maria actuà a Barcelona. Vam pensar que la tercera potser seria la bona. Però res d’això. Perquè fou una contemporary music empeltada de jazz d’un avorriment considerable. Tots els temes s’assemblaren molt els uns als altres i, per tant, quedà la sensació que a l’hora de les idees, Schneider les té absolutament esgotades. O gairebé.
Cosa que també podem dir de Mahanthappa. Aquest és un saxo alt de molt bona tècnica i so. Però aquí s’acabà tot. La música que eixí de l’escenari, una barreja de sons hindús i jazz, podia haver estat una gran troballa en mans d’un altre instrumentista. Però Rudresh insistí en unes notes que no anaren enlloc, empeltades molt tènuement de sons tribals, que pretenien abraçar altres camps i que, en canvi, es repetiren d’una manera escandalosa. I això malgrat els esforços de David Gilmore a la guitarra, que fou el que tocà més de peus a terra i que oferí moments esplèndids. Perquè Rich Brown al baix i Damien Reid a la bateria estigueren simplement correctes.
