FESTIVAL DE TORROELLA. Ensemble O Vos Omnes. Xavier Pastrana, director. Obres de Tomás Luis de Victoria i Ramon Humet. ESGLÉSIA DE SANT GENÍS (TORROELLA DE MONTGRÍ). 22 D’AGOST DE 2024.
La clausura del Festival de Torroella ha tingut com a protagonistes noms ben coneguts del panorama musical català, amb una doble aposta: la música antiga i la música nova. El conjunt vocal O Vos Omnes era, doncs, el candidat ideal per dur a terme aquest últim capítol dedicat a la polifonia renaixentista de Tomás Luis de Victoria i l’estrena absoluta de l’obra d’encàrrec a Ramon Humet, la Missa Custoditus ab ira mundi (A recer de la fúria del món), lema que ha encapçalat les últimes edicions del Festival. En un moment geopolític tan tens, l’obra d’Humet professa la recerca de la pau “des de l’interior de nosaltres mateixos” i, alhora, respecte pels mestres del contrapunt del Renaixement; una benvinguda aportació al gènere litúrgic que combina la saviesa i el domini de la polifonia amb una devoció espiritual sincera.
Va ser a mitjan octubre –casualment, també per a la clausura d’un altre festival (Mixtur)– quan la formació coral de Xavier Pastrana va col·laborar per últim cop amb Humet, en aquella ocasió interpretant-ne Tres ofertoris (2012), i l’estrena de la Missa a sis veus de Joan Magrané, antic deixeble del compositor.
El concert va tenir lloc a l’església de Sant Genís aprofitant tot el potencial acústic del temple situant els cantants a la nau central –en comptes del tradicional altar– i en posició circular. Aquesta disposició –que també va utilitzar el conjunt vocal Graindelavoix una setmana abans– juga a favor d’una proposta més intimista, que suggereix proximitat amb l’espectador, i resulta molt adient per a la música en penombra. L’Ascendens Christus in altus de Victoria, missa i motet, van mostrar novament les virtuts d’un director que extreu el millor del seu conjunt. Els cinc cantants seleccionats van fer-ne una interpretació molt implicada, amb prou equilibri entre la individualitat polifònica i la cohesió de grup. Van destacar el segon baix –Jesús García Aréjula–, per la seguretat en les entrades en solitari, i les elegants resolucions de les sopranos en els finals. Pastrana va voler ressaltar els ritmes ternaris de l’“Hossana in excelsis” –part del “Sanctus”– i va dirigir els cantants en perfecta concentració, essent la part central de la missa, potser, la més inspirada d’aquesta primera part, juntament amb l’últim moviment amb la incorporació de l’última veu femenina.
Compartir programa amb el gran mestre de la polifonia renaixentista implica, en primer lloc, humilitat, i això es va percebre al llarg de la peça de Ramon Humet. Qui esperava una obra deliberadament trencadora, amb efectismes i sorpreses innecessàries, va topar amb una proposta honesta, orgànica i continuista –en el bon sentit–, en un estil que no amaga el gust per la tècnica antiga ni rebutja les incursions cap a dissonàncies lleugeres i girs harmònics interessants. Bona prova d’això va ser el “Kyrie” inicial, on les primeres asprors se succeïen i es resolien amb paciència, alhora que Humet dibuixava un final imaginatiu. La retòrica musical tampoc no va ser un element que Humet deixés a l’aire, i tant al “Gloria” com al “Credo” es van poder apreciar moments de gran connexió entre text i música, especialment en les al·lusions als cels o a la crucifixió, bo i atorgant gran protagonisme al tenor en una de les parts amb més text. Humet va donar molta efusivitat a l’“Hossana”, i varietat de passatges –fugats i sobretot melismàtics– al llarg del “Sanctus-Benedictus”, potser la part més destacable d’aquesta formidable missa contemporània a sis veus, on Humet va aportar sortides imaginatives a un contrapunt quasi atemporal. Per últim, un intercanvi de posicions dels cantants van remar a favor d’un so homogeni i global durant l’últim passatge, “Agnus Dei” –emotiu i contemplatiu–, que acomiadava aquesta aportació excel·lent en un moment on la importància de l’art adquireix una dimensió més realista que simbolista. Pastrana i els seus posaven així el punt final a la quaranta-quatrena edició del Festival de Torroella, que reafirma el compromís amb la tradició i la creació, i que es clausura exitosament amb més assistents que l’any passat.
Imatge destacada: (c) Roger Lleixà.
