CANDIDE de Leonard Bernstein. Llibret de Hugh Wheeler basat en la sàtira de Voltaire. Kevin Burdette. Paul Appleby. Meghan Picerno. Josep-Ramon Olivé. Doris Soffel. Inés Moraleda. Christ Merritt. Giorgio Elmo. Miquel Rosales. Dimitar Darlev. Jorge Jasso. Plamen Papazikov. Jordi Boixaderas. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: John DeMain. Moviment escènic: Albert Estany. LICEU. 18 D’OCTUBRE DE 2018.
El públic congregat al Gran Teatre del Liceu va rebre amb gran entusiasme la primera audició a Barcelona de l’opereta còmica en dos actes de Leonard Bernstein, Candide, basada en la novel·la homònima de Voltaire. En el centenari del naixement de Bernstein, el Liceu ha volgut saldar comptes amb el gran músic nord-americà programant una de les seves obres de teatre musical més famoses, compendi del seu gran bagatge estètic, eclèctic i, fins i tot, iconoclasta. A Candide trobem ecos de West Side story, però també tango, vals i ritmes d’aire hispànic, un totum revolutum d’influències però també d’imaginació desbordant amb un estil inconfusible, creat específicament per enriquir la sàtira en forma d’opereta que és Candide. Res no és gratuït en una obra que embasta gag rere gag en una història plena de salts temporals i geogràfics inversemblants i hilarants que manté constantment l’atenció i les ganes de riure.
Precisament per la dificultat d’ambientar escènicament el rocambolesc argument de Candide –que passa sense solució de continuïtat de situar els protagonistes a Westfàlia, Cadis, Montevideo, El Dorado, París…–, la solució d’oferir una versió semiescenificada va resultar tot un encert, tot contribuint fins i tot, amb la participació de Jordi Boixaderas com a narrador, a la comicitat de la història i a la creació del seu clima absurd. Boixaderas va entrar a la trama des del moment inicial oferint una complicitat amb els actors i amb el públic que va esdevenir part important de l’èxit de la proposta, fins i tot quan al segon acte li va fallar el micròfon reiteradament i es va veure obligat a impostar la veu per fer-se audible. Si no hagués estat un incident puntual, hauríem cregut que era un gag més dins la vetllada de teràpia del riure.
Gran treball d’actors de tots els participants, especialment del multitasking Kevin Burdette, en el quàdruple paper de Voltaire/Dr. Pangloss/Martin/Cacambo. Una sèrie de rols difícils, d’exigència histriònica i agilitat vocal per a un baríton, que ha de modular la veu per a les inflexions requerides per la partitura de Bernstein, però sobretot per la rapidesa rítmica del vers. Magnífic. També magnífica la Cunegonde de Meghan Picerno, que salvà els esculls d’una veu petita en el registre central amb un registre agut fastuós i un magnetisme escènic imparable. Com també estigué magnífic el tenor Paul Appleby: timbre atractiu, càlid i pur com ho ha de ser el personatge de Candide, que contrastava amb l’extroversió dels personatges anteriorment esmentats, fet que no va ser obstacle per concentrar l’atenció de tota l’audiència en les seves intervencions en solitari, les més líriques i belles de tota l’òpera, amb les quals commogué de forma unànime.
Debutar al Gran Teatre del Liceu amb una òpera com aquesta no és tasca fàcil. Josep-Ramon Olivé, baríton barceloní ja prou conegut a casa nostra, feia el seu debut oficial amb uns papers que requerien histrionisme, modelar la veu per situar-se tot sovint a la frontera entre el cant impostat i el clam teatral i assolir les notes agudes –sovint incòmodes– imposades per la partitura. El seu Maximilian fou rodó i ben projectat i sabé adaptar-se a la perfecció als requeriments escènics del seu personatge. Un incís: que en el teu debut al Liceu hagis de rebre un carxot al cul d’un veterà com Chris Merritt, sens dubte ha de ser auguri d’una carrera fulgurant. A més dels grans cantants ja comentats, la presència de dos grans veterans com Doris Soffel (Vella Dama) i Chris Merritt (Governador/Vanderdendur/Ragotski) van donar una brillantor especial a la vetllada. En ells conflueixen dos atributs que només la fusta de gran artista i la veterania poden donar: l’un respon a la dita castellana “quien tuvo, retuvo”; l’altre, complementari, respon a la saviesa de saber escollir els rols que un és capaç de fer segons el moment de la seva carrera. Chris Merritt brilla encara amb aguts punxeguts, Doris Soffel va interpretar una divertida “I’m easily assimilated”, un dels moments més divertits de tota l’obra.
John DeMain va conduir l’Orquestra del Liceu amb batuta tova, hi faltava trempera i l’orquestra semblava no trobar-se encara còmoda en una partitura plena d’esculls, començant pel ritme sempre canviant marcat pel frenetisme de l’acció. Això, però, no va evitar que el Cor del Liceu mostrés un bon so de conjunt –llàstima que els solistes del Cor cantaven amb partitura, fet que frenava la complicitat amb el públic, malgrat les bones contribucions individuals– i que el públic sortís del Teatre entusiasmat. Això demostra que el públic sap apreciar el treball ben fet malgrat que no vivim en “el millor dels mons possibles”, com predicava el Dr. Pangloss. Així doncs, Leonard Bernstein: per molts anys!
Imatge destacada: Meghan Picerno i Paul Appleby. © Antoni Bofill
