CICLE CORAL DE L’ORFEÓ CATALÀ. Concert de Sant Esteve. Cors de l’Escola Coral de l’Orfeó Català. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau. Mercè Pi, Glòria Fernández, Glòria Coma, Buia Reixach, Esteve Nabona, Josep Vila i Casañas, directors. Jordi Armengol, Laia Armengol, Josep Buforn, Pau Casan, Mercè Sanchis, Josep Surinyac, pianistes. Montse Guallar, actriu. Castellers de Vilafranca. Monte Colomé i Òscar Dasi, direcció escènica. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 26 de desembre de 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Passar la frontera d’una data memorable, com ara un centenari, no és fàcil. I mantenir un nivell alt sense que se’n ressenti l’esperit original de la proposta, encara ho és menys. Enguany el tradicional Concert de Sant Esteve que protagonitza l’Orfeó Català i tota la seva família coral a “casa seva”, el Palau de la Música Catalana, passava la frontera dels cent anys amb el record memorable d’una celebració festiva i encertada tot just fa un any.
La proposta d’enguany no només ha mantingut el nivell de la qualitat musical i l’entreteniment imposat els darrers anys, en què el concert s’ha televisat en directe i en horari de màxima audiència per TV3, sinó que es pot dir sense risc d’exagerar que l’ha superat. El tema, no gens oportunista malgrat el tòpic: la pau. Poques vegades un tema tan “gastat” ha tingut un tractament tan elevat, tan nou, tan autèntic.
Magnífica la tria d’obres musicals, com també les poètiques, en una idea original del director de l’Orfeó Català, Josep Vila i Casañas, amb l’assessorament literari de Miquel Desclot, que no només coneixen bé la temàtica escollida sinó també la història del Concert de Sant Esteve i de l’Orfeó Català. Combinar peces tradicionals amb poemes d’autors universals i obres de nova creació no és fàcil, però aquest Concert de Sant Esteve va resultar tan ben acoblat com els canvis d’escena dels cors al llarg de tot el concert, en una àgil i dinàmica proposta escènica de Montse Colomé i Òscar Dasi. La clau?: vincular el tema de la pau a la Història Sagrada, que en les dates de Nadal recorda que un Nen nasqué a Betlem per portar la pau als homes. Una pau que reclama agermanament i la fi dels odis i les lluites.
Enguany el concert resultà més participatiu que mai, ja que començà amb la popular melodia francesa del segle XV Veni, veni, Emanuel, en la qual l’Orfeó Català convidà l’audiència a participar en català cantant-ne la tornada. El líric Ave Maria de Gustav Holst només per a veus femenines (de l’Orfeó Català, el Cor Jove i el Cor de Noies) donà pas al poema de Ferdinand Meyer Pau a la terra que Arnold Schönberg musicà en la tan inspirada com difícil Friede auf Erden, que el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana interpretà amb gran solvència. Una partitura exigent en què l’harmonia s’eixampla progressivament tot jugant amb els trencaments harmònics constants, però sense perdre de vista la necessitat expressiva del text, que recorda el contrasentit de la guerra i la violència en un món on es recorda la vinguda d’un Nen per portar la pau.
La innocència dels infants, que Paul Éluard evoca en un breu però intens poema: “Aquests dos jeuen arran, l’un d’un costat, l’altre de l’altre / car els infants no tenen per què ser tan grans com els seus pares”, donà pas a una secció protagonitzada pels cors “pedrera” de l’Orfeó Català, amb dues estrenes de nadales a càrrec de Marian Márquez: Núvols de Nadal sobre un poema de Joan Maragall i Cançó del bon dimoni, tan didàctiques com divertides, ofertes pels cantaires dels cors Petits i Mitjans, i tres nadales tradicionals interpretades per l’Orfeó Català: Bruc i galzeran de Lluís M. Millet sobre text de Joan Maria Guasch –una petita joia musical que uneix la tradició musical catalana i l’estètica romàntica germànica afí a l’època– i dues nadales musicades per Narcís Bonet (en la primera col·laboració del compositor català fincat a París amb l’Orfeó Català): una transcripció d’El pobre alegre (amb els cors Petits i Mitjans cantant la melodia i l’Orfeó Català agombolant musicalment els infants) i la Cançó de bressol a la Verge amb acompanyament d’orgue i arpa, amb interpretació de l’Orfeó Català, l’arpista Margarita Arnal i Mercè Sanchis a l’orgue. Una bella melodia per al poema de Tomàs Garcés, amb forta influència francesa però amb un segell català molt autèntic.
Cap a la pau de Herman Hesse, molt ben declamat per l’actriu Montse Guallar –tota vestida de blanc, que es passejà com un àngel anunciador per l’escenari–, recordà l’atrocitat de què és capaç l’home (“bèsties i déus! Com oprimeix el dolor, avui ens reté contra terra la vergonya!”) i la necessitat de mantenir l’esperança: “en el pit ens alena un fervent pressentiment dels miracles de l’amor. Germans!”, i serví per introduir l’anunci del naixement de Jesucrist en la versió de Tomás Luis de Victoria per a veus blanques, magníficament interpretat pel Cor de Noies de l’Orfeó Català sota la direcció de Buia Reixach, i dues nadales arranjades per Xavier Pastrana: El noi de la mare i Fum, fum, fum molt inspirades.
Bach i el sentinella d’Ivor Gurney recordà el poder evocador i consolador de la música en els moments més durs, com poden ser per exemple els de la guerra. Així s’introduí el “Sicut locutus” i el “Gloria Patri” del Magnificat de J. S. Bach amb l’acompanyament d’orgue, trompetes i timbales, a càrrec del Cor Jove de l’Orfeó Català, sota la direcció d’Esteve Nabona. La tradicional Escolteu, els àngels canten de Felix Mendelssohn permeté escoltar tots els cors de l’Escola Coral de l’Orfeó Català plegats: una imatge emocionant que demostra l’alt nivell musical d’aquest planter musical i la llarga vida que té per endavant l’Orfeó Català, que cada vegada creix amb arrels més fortes. Tot seguit, el Cor Infantil interpretà dues cançons d’inspiració hivernal, amb el tema de la neu i la blancor que inspiren les festes nadalenques: Hanget soi de Heikki Sarmanto i The joiku de Jukka Linkola, en què els joves cantaires van poder mostrar els seus dots de coordinació i musicalitat a parts iguals.
En molts llocs d’aquest món d’Agustí Bartra recordà la insatisfacció perenne a què està sotmesa la condició humana malgrat tenir-ho “tot”, i donà pas a la part més onírica i evocativa musicalment del concert. L’Orfeó Català interpretà una de les peces clau del catàleg del compositor estonià Arvo Pärt: Da pacem Domine, en què els temps, les síl·labes, els tons, les harmonies, s’expandeixen horitzontalment per fer una sensació de dilatació o suspensió del temps: un recés de pau enmig de l’aclaparament del nostre dia rere dia (aquesta peça permeté gaudir en el format televisiu d’alguns instants de dansa en diversos espais del Palau de la Música Catalana). Tot seguit, Bubbles (bombolles) de Bernat Vivancos (compositor convidat pel Palau de la Música Catalana aquesta temporada), obra creada per a l’ocasió, interpretada pels homes de l’Orfeó Català, el Cor Jove i el Cor de Noies, sorprengué el públic amb l’espectacle de bombolles de sabó –fetes pels nens i nenes del Cor Petits– que ompliren la sala mentre els cantaires l’omplien de petites i subtils explosions sonores amb un únic missatge: “Les bombolles són pensaments silenciosos que brillen i floten pel cel.” Una imaginativa peça de sonoritats expandides i harmònicament suggeridores i de força exigència vocal que els cors aplegats defensaren amb gran èxit.
Després de Noël des enfants qui n’ont plus de maisons de Claude Debussy, els homes de l’Orfeó Català oferiren el Coral a boca closa de Lluís Millet, que serví per fer de coixí a l’impactant poema d’Archibald MacLeish Els morts silenciosos: “i a Roncesvalls trobàvem, a la plana enfosquida, els morts damunt els morts, sobre la terra muda els morts sense veu…”, que ens recordà que la guerra no queda pas tan lluny en el passat i que cal cuidar i acomboiar la pau. Sense solució de continuïtat s’escoltà Cançó de bressol en arranjament d’Antoni Pérez Moya, molt ben interpretada per Anna Belén Anaya com a solista. Tot seguit, dues nadales tradicionals catalanes arranjades per Albert Guinovart desgreixaren l’ambient amb les esplèndides interpretacions del Cor Jove de l’Orfeó Català: Les dotze van tocant i Les bèsties del naixement, que posà la nota d’humor (que sempre hi hauria de ser) al concert.
En la part final del concert, Humanitat de Georg Trakl evocà la incredulitat i la desconfiança de l’home i com això ha portat tants i tants conflictes. Santa Nit de Franz Grüber en un dolç arranjament de John Rutter interpretat pel Cor Infantil amb acompanyament d’orgue i arpa donà pas a l’americana Christmas song de Mel Tormé i Robert Wells, que ens recordà que el Nadal és universal i que està dins nostre el fet de viure’l i compartir-lo. Assumpta Cumí, mezzosoprano i cantant del Cor de Cambra del Palau, serví a la perfecció una cançó emotiva i edulcorada, en el millor dels sentits de la paraula, amb un ballarí de luxe al seu costat, el director de l’Orfeó Català Josep Vila i Casañas.
Només una obra immensa, internacional i inqüestionable com la Missa en Si menor de J. S. Bach podia posar fi a un vespre de Sant Esteve tan rodó. El Dona nobis pacem sonà, en la veu dels cantaires de l’Orfeó Català i els cantants del Cor de Cambra del Palau de la Música, com un clam de pau i de benvolença després de la lectura del poema de Siegfried Sassoon El poeta com a heroi.
Només quedaven els bisos, i aquí la sorpresa la posà el cant comú de l’himne de l’Orfeó Català, el poema de Joan Maragall El cant de la Senyera musicat per Lluís Millet, en què aparegueren a l’escenari del Palau de la Música els Castellers de Vilafranca, que aixecaren quatre pilars de quatre en una imatge tan impactant com emotiva.
