FESTIVAL DE PERALADA. Obres de Wagner, Brahms, Weber, Strauss, Verdi, Grieg, Kálmán i Gershwin. Lise Davidsen, soprano. Sophie Raynaud, piano. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 4 D’AGOST DE 2022.
“Ho té tot!”, va ser un dels comentaris més sovintejats en acabar el recital de Davidsen a Peralada, a propòsit d’una cantant esperadíssima al festival empordanès després que, l’any passat, les restriccions a la mobilitat frustressin a última hora una visita llampec entre funcions a Bayreuth, la mateixa fórmula que la noruega ha emprat enguany.
Tot i que Davidsen ja havia debutat a Catalunya a la temporada de l’OBC i a la Schubertíada, aquella i altres cancel·lacions –com l’esperat debut al Palau de la Música–, juntament amb la trajectòria ascendent de la soprano els últims temps feien preveure un esclat d’emocions a Peralada, com finalment va passar.
I “esclatant” és també un dels adjectius més adequats per descriure l’impacte causat per la veu de Davidsen a l’església del Carme, ja que l’acústica lleument reverberant del temple va ser l’únic element que va enterbolir lleugerament les prestacions excel·lents de la soprano noruega –havia passat el mateix, dos dies abans, amb Sonya Yoncheva. Es va notar ja de bon principi, amb l’ària escollida per iniciar el recital –tan escaient a les circumstàncies–, “Dich teure Halle” de Tannhäuser, i ella mateixa ho va admetre en la primera de diverses intervencions parlades, en anglès, que va oferir al llarg del concert i en què es va mostrar feliç i agraïda de poder finalment dur a terme l’actuació.
Però si l’impressionat públic deia que la seva veu ho té tot és perquè, a partir de llavors, el programa va esdevenir una demostració de recursos, no tan sols de volum i contundència quan calia, sinó també –i això va ser el més atractiu– de domini del fiato, els reguladors i, en definitiva, tot el mecanisme tècnic, corporal i mental que permet a la cantant donar al seu instrument el matís adequat a cada paraula, cada frase i cada peça. Perquè el repertori escollit no es va reduir tan sols a l’òpera ni al repertori germànic: Davidsen va enfilar Wagner –com s’esperava d’ella– amb lieder de Brahms, Strauss i Grieg i àries de Weber, Verdi i Kálmán, per acabar amb Summertime de Gershwin.
El públic, que seguia embadalit i amb silenci sepulcral cadascuna de les seves intervencions, les va premiar una per una amb bravos i ovacions entusiastes. Fins i tot va semblar demanar i esperar més que les dues propines que va oferir Davidsen: “Vissi d’arte” de la Tosca de Puccini i, novament, una cançó de Grieg.
En la seva última intervenció, la soprano –que va estar acompanyada en tot moment al piano per Sophie Raynaud, que també va patir les dificultats de l’acústica– va assegurar que espera amb ganes el seu retorn a Catalunya el proper mes de novembre al Liceu. El públic, sens dubte, també.
Imatge destacada: (c) Toti Ferrer.
