Festival Castell de Peralada
Otello de Giuseppe Verdi. Llibret d’Arrigo Boito (a partir de W. Shakespeare). Gregory Kunde. Carlos Álvarez. Eva-Maria Westbroek. Francisco Vas. Mireia Pintó. Vicenç Esteve Madrid. Miguel Ángel Zapater. Damián del Castillo. Dir. musical: Riccardo Frizza. Dir. escènica: Paco Azorín. Nova producció del Festival Castell de Peralada i el Macerata Opera Festival. Auditori Parc del Castell, 1 d’agost de 2015.
Recital de Klaus Florian Vogt, tenor. Jobst Schneiderat, piano. Obres de Schubert, Mozart, Wagner, Brahms, May, Lehár i Kalman. Església del Carme, 31 de juliol de 2015.
Per Mercedes Conde Pons.
Sens dubte, si una proposta d’aquest estiu musical a Catalunya porta traces de ser recordada en el futur, hi té molts números l’Otello de Verdi que es va presentar el primer d’agost al Festival Castell de Peralada. Proposta arriscada econòmicament –ja sabem com és de costós posar en escena una òpera, i més encara si només es programa un sol dia–, comptava, però, amb un elenc vocal de primeríssim nivell. Hi havia emoció per tornar a sentir el baríton malagueny Carlos Álvarez –un cantant “de la casa”, molt estimat pel públic català– i també hi havia expectació per sentir en el rol titular el tenor nord-americà Gregory Kunde, un autèntic fenomen, un cas excepcional tant per la seva trajectòria personal i professional com pel seu repertori i estat de forma actual.
L’Otello de Giuseppe Verdi és una òpera molt particular, tant per la seva gènesi com per l’exigència que Verdi demana sobretot al rol protagonista. Recordem la fascinació de Verdi pel dramaturg anglès William Shakespeare i el respecte que la seva obra li produí, particularment El rei Lear, que no arribà mai a posar en música. Otello, sens dubte, és una òpera genial, i ho és en gran mesura perquè representa un cas únic del repertori del prolífic compositor italià. Composta en la setantena llarga –i ben a prop dels vuitanta anys–, Otello és obra d’un Giuseppe Verdi entrat en la senectut, però d’un Verdi tan vell com lúcid, que sembla deixar enrere qualsevol vestigi del seu segell propi per endinsar-se en nous camins estilístics que no sabrem mai on l’haurien portat. Lluny queden les àries més cabaletta i els números musicals tancats. Otello és un continu musical que reflecteix de manera magnífica la psicologia dels personatges i l’ambientació de les escenes. Si bé és cert que no és el primer cop que Verdi sap utilitzar la música per recrear ambients –sense anar més lluny la tempesta magistralment recreada amb orquestra i cor a bocca chiusa al Rigoletto–, sí que és cert que sovint Verdi ha estat acusat d’oferir visions massa planes i poc dibuixades dels caràcters psicològics dels seus personatges. En Otello això ja no es pot dir. I és per això que la proposta de Paco Azorín per a aquesta nova coproducció entre el Festival de Peralada i el de Macerata va sorprendre d’entrada, abans fins i tot d’aixecar el teló.
I va sorprendre per la lectura particular que Azorín fa de l’òpera de Verdi, posant com a centre de l’acció la figura de Jago, autèntic –segons ell– protagonista de l’òpera. En una eloqüent imatge que sobtà els espectadors que hi van estar pendents, el teló inicial que mostrava amb grans lletres el nom de l’òpera i el seu compositor, canvià oportunament abans de l’inici de la música pel de Jago i el nom del dramaturg anglès, Shakespeare, en un gest propiciat pel mateix Jago (encarnat per Carlos Álvarez), que figura que ja ha iniciat les seves maquinacions contra Otello abans del seu victoriós retorn. La idea de reivindicar la figura de Jago, que mou els fils de l’acció, és bona i va permetre entendre millor –en alguns moments– el fil conductor dels fets que culminen en la tragèdia. Malgrat tot, però, Verdi va recollir l’essència shakesperiana que vol posar de manifest com a tema central no la maldat de Jago, sinó els sentiments de gelosia, que de fet són mutus d’Otello i de Jago mateix; sentiments que al capdavall porten a terme la tragèdia de tots coneguda. Seria un error de base considerar Jago, doncs, com el veritable protagonista, perquè, de fet, seria com defensar que el protagonista d’El rei Lear no és el mateix rei sinó el dolent Edmund, fill bastard de Gloster, o bé les filles del rei, Regan i Goneril.
Així doncs, si bé la proposta d’Azorín és funcional i atractiva a nivell escenogràfic, l’excessiu protagonisme atorgat a la figura de Jago, defensat magníficament per Carlos Álvarez, féu sobrera la seva presència omnipresent al llarg de l’òpera, sobretot en moments d’íntima introspecció psicològica –i també de lluïment musical en la figura d’Otello– com el “Dio mi potevi scagliar” en què Gregory Kunde oferí una interpretació magistral.
Al marge de la lectura de fons, és de justícia posar de manifest les virtuts que la proposta d’Azorín sí que va lluir, que van ser moltes. D’entrada, un escenari força àgil quant a estructura que aprofità els avantatges que ofereixen nous recursos com el mapping per dibuixar una escena més decorativa que la simple fusta en què consistien els seus plafons. Un intel·ligent moviment escènic del cor –aquí cal remarcar la professionalitat del Cor del Gran Teatre del Liceu i els reforços del Cor Intermezzo, tant musicalment com en l’ofici sul palcoscenico– i un vestuari funcional i, malgrat ser força intemporal, amb resultats lluïts, com la règia capa del governador de Xipre (Otello) o els vestits dels membres del senat.
Espai a part mereix l’aspecte musical de l’òpera, començant pels protagonistes indiscutibles. D’entrada l’Otello de Gregory Kunde, que als seus ja 62 anys està vivint el millor moment de la seva carrera, capaç d’interpretar en un termini de deu dies els rols protagonistes de l’Otello de Rossini a Milà i l’Otello de Verdi a Peralada sense que la veu se’n ressentís. Més sorprenent és encara si tenim en compte que el tenor va viure un renaixement ja fa uns anys després de superar amb èxit un càncer que, lluny de retirar-lo dels escenaris, li ha atorgat una energia i una intel·ligència cabdals a l’hora d’enfocar la seva actual i extraordinària carrera. Una segona joventut en tota regla que va permetre gaudir d’una interpretació digna dels més grans elogis, per la capacitat expressiva, l’adequació vocal i la inusitada facilitat en el registre agut que sovint manca en tenors que assumeixen la duresa d’aquest rol verdià. Kunde va estar pletòric i el públic li ho va agrair amb una ovació unànime al final de la funció.
També va estar pletòric Carlos Álvarez, en un Jago amb tota la carnassa que requereix aquest odiós personatge però amb una frescor vocal que ens alegra enormement. Frisem per sentir-lo novament al Liceu; quan? El baríton va estar magnífic en el seu “Credo”, però també en les sinuoses intervencions per fer embogir Otello, si bé, i en part a causa del ja comentat respecte de la concepció dramatúrgica de l’òpera, el seu Jago va vorejar l’histrionisme en algun moment. La Desdemona d’Eva-Maria Westbroek va ser tota delicadesa, amb moments de gran bellesa, com la “Canzone del salice”, però va acusar un cert cansament que va deslluir en alguns instants les seves intervencions. Segurament aquest rol, tenint en compte la seva progressiva entrada en el món de Wagner i amb rols de pes com la Magdalena de Coigny d’Andrea Chénier, no és el més adequat per als seus mitjans vocals, altrament majestuosos.
Cal no oblidar la gran actuació dels papers secundaris, que cal agrair que siguin atorgats a autèntics professionals com són Francisco Vas –amb un Cassio inusitadament heroic–, Vicenç Esteve Madrid (Roderigo) i Mireia Pintó (Emilia). En un segon terme cal situar Miguel Ángel Zapater i Damián del Castillo. A nivell musical, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Riccardo Frizza, va fer gala del seu ofici en una versió vibrant i amb la suficient tensió musical i, tot i trobar-se a l’avantsala de les vacances, no va desmerèixer en la seva actuació, com tampoc no ho va fer un cor reforçat, preparat encara –i fins a nova ordre– per la solvent Conxita Garcia.
Klaus Florian Vogt es passeja per un repertori alemany variat
Un dia abans de la tan sonada proposta operística, el tenor alemany Klaus Florian Vogt oferia un recital a l’atapeïda església del Carme, que registrava un ple absolut en aquesta trobada íntima entre el cantant i el públic.
El tenor oferí un recital a la mida de les seves heterogènies i solvents possibilitats vocals, amb un també heterogeni repertori que, lluny de presentar un eix comú o una línia discursiva, era més aviat un poti-poti que semblava fruit de la voluntat d’acontentar tothom, començant per ell mateix; una decisió sovint poc encertada. Klaus Florian Vogt no sembla acostumat a interpretar lieder i així ho va demostrar en la interpretació de les quatre primeres peces del concert, de Franz Schubert, provinents del cicle La bella molinera. Per als amants del lied, escoltar separadament aquestes cançons pròpies d’un cicle pot semblar un autèntic sacrilegi, i a fe que ho sembla quan un està acostumat a seguir la narració de la història i té l’oïda acostumada a sentir cada cançó concatenada amb la seva anterior i posterior. Vogt, a més que segurament havia escollit aquestes cançons per anar escalfant motors, es mostrà incòmode i no gens en estil, tot fent pensar que, certament, no és el mateix cantar òpera que cantar cançó romàntica.
Afortunadament, la cosa canvià absolutament en entrar al terreny operístic. Una delicada “Dies Bildnis ist bezaubernd schön” de La flauta màgica de Mozart fou l’avantsala del millor de tot el concert, la interpretació de “Winterstürme” de La valquíria i el raconto de Lohengrin, “In fernem Land”, de Richard Wagner, compositor amb el qual el tenor és capaç d’assolir una autèntica comunió. La progressió emocional que es produí en aquesta última peça deixà l’audiència petrificada i absolutament satisfeta.
La segona part anà per altres camins, amb dues cançons inicials de Johannes Brahms –insistim-hi, no és el seu terreny– abans d’entrar en l’opereta, en què Vogt es mostrà novament còmode i generós. Agradà molt Ein Lied geht um die Welt de Hans May i l’ària “Es steht ein Soldat amb Wolgastrand” de Der Zarewitsch de Lehár, que el tenor recordà emocionat que havia estat la seva primera actuació solista en un escenari. La cosa s’arrodoní amb èxit amb la coneguda “Dein is mein ganzes Herz” d’El país dels somriures, també de Lehár. Com a bis, el tenor oferí una versió de Maria de West Side story en què el tenor no va trobar el to ni la comoditat vocal i “Freunde das Leben ist lebenswert” de Giuditta de Lehár, que va posar el fermall d’or a un recital irregular –al qual no va contribuir l’ofici del pianista Jobst Schneiderat, més pendent de no perdre el fil del discurs que no pas de fer música–, però que, tanmateix, agradà molt al públic assistent, que va haver de córrer a refugiar-se de l’impressionant xàfec ben propi de l’estiu empordanès.
Peralada, centre neuràlgic d’Ópera XXI
El Festival Castell de Peralada ha tancat l’edició actual amb un increment de públic respecte de l’any anterior, amb un total de 25.000 espectadors, una mitjana d’ocupació superior al 90%, 10 espectacles amb sold out i un impacte econòmic superior als 12 milions d’euros anuals. La producció que ha generat més expectació del Festival ha estat l’Otello de Verdi, una bona mostra del caràcter d’iniciativa per les creacions pròpies que defensa el Festival. La producció del Festival Castell de Peralada i el de Macerata es podrà veure l’any vinent al Teatro Calderón de Valladolid i en la propera edició del Macerata Opera Festival. El Festival també ha donat suport a una nova creació d’òpera contemporània amb l’estrena de 4 Carmen. Conjuntament amb Òpera de Butxaca i Nova Creació, el Claustre del Carme va ser l’escenari d’aquesta estrena mundial que s’afegeix a les d’edicions anteriors del Festival, com Flaubert & Voltaire, WOW! o Java Suite.
A més, aquest estiu el Festival Castell de Peralada ha acollit la reunió semestral de l’associació Ópera XXI, que aplega 26 teatres i temporades estables d’òpera a Espanya; es va reunir a Peralada els dies 31 de juliol i 1 d’agost, coincidint amb l’estrena de l’Otello. La trobada va permetre tractar de temes relacionats amb el desè aniversari de l’associació i la posada en marxa de dues aplicacions didàctiques creades a fi de generar nous públics, tot acostant l’òpera als nens. Aquestes aplicacions es denominen Anem a l’Òpera i Play Opera. Es poden descarregar gratuïtament a Espanya, tant per a sistemes Android o IOS, en castellà, català, gallec, euskera i anglès. Tenen un disseny molt atractiu per a nens i joves, ja que ofereixen un passeig virtual per un teatre d’òpera i mostren tots els oficis que intervenen en el procés de producció d’una òpera. L’Associació Ópera XXI també està treballant en un projecte molt il·lusionant, la convocatòria d’un concurs de composició d’una òpera per a joves. Paral·lelament, Opera Europa, la principal organització europea de serveis per a companyies d’òpera professionals i festivals lírics –actualment dóna servei a 155 companyies de 39 països–, va aplegar, durant el marc del Festival, 50 participants procedents de 20 països d’Europa, dels Estats Units i d’Oman i Aràbia en el Curs Anual de Gestió d’Òpera. El Curs va tenir deu ponents, entre els quals Oriol Aguilà, director del Festival Castell de Peralada, i Christina Scheppelmann, directora artística del Gran Teatre del Liceu. Al llarg de la setmana, el Curs es va centrar en diferents elements fonamentals de la gestió de l’òpera, com són les finances, els recursos humans, la gestió de la producció, el màrqueting i la comunicació, el fundraising o la gestió d’artistes.
