FESTIVAL DE PASQUA DE PERALADA. Obres de Gounod, Verdi, Franck, Schubert, Mendelssohn, Mingardo, Cilea, Puccini, Gastaldon, Capua, Bellini, Tosti i Mascagni. Freddie de Tommaso, tenor. Audrey Saint-Gil, piano. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 8 D’ABRIL DE 2023.
El Festival de Peralada feia una aposta pràcticament segura en programar enguany la primera edició d’un Festival de Pasqua que –en paraules del seu director– ha arribat per quedar-se, i que –per acabar de reblar el clau–ha farcit el cartell de propostes que han despertat l’interès del públic, com a mínim del nacional i sembla que també –fins a una xifra d’un 30%– d’una part de l’estranger.
Així, després de la inauguració a càrrec del contratenor polonès Jakub Józef Orliński –segons el mateix director, per establir un paral·lelisme amb la inauguració del festival d’estiu, la primera edició del qual va ser a càrrec de Montserrat Caballé–, tot i que amb un conjunt de peces que ja s’havia pogut sentir a Barcelona fa dos anys, el programa va continuar amb produccions exitoses de l’oratori La Giuditta d’Alessandro Scarlatti –amb Xavier Sabata i Serena Sáenz, Vespres d’Arnadí i Dani Espasa– i uns oportuns Responsoris de tenebres per a Divendres Sant de Tomás Luis de Victoria amb Cantoría.
Tots aquests concerts van tenir lloc a l’església del Carme, l’únic escenari d’aquest festival pasqual que també va acollir el recital de cloenda, a càrrec de Freddie de Tommaso. El tenor italobritànic, conegut del públic català almenys des del 2018, en què va guanyar el Concurs Viñas, és un convidat excepcional aquest any a Peralada, ja que també obrirà, d’aquí a quatre mesos escassos, el festival estival.
Deixant de banda la inadequació de l’acústica de l’espai per a les veus grans, l’amplitud i potència de l’instrument de De Tommaso es va poder copsar ja des de la primera nota que va emetre, com també es va poder aventurar que es tractava d’una veu i una impostació excessives per al repertori escollit, sobretot a la primera part, formada majoritàriament per breus motets religiosos als quals no va saber donar els tints intimistes que requereixen les partitures.
En canvi, el tenor va triomfar en allò que més s’esperava d’ell: la brillantor esclatant de la veu en el registre agut emès amb facilitat aparent. Per això, però, va caldre esperar al final de la primera part del concert i sobretot a la segona, en què les àries triades –la cèlebre “Che gelida manina” de La bohème va ser el millor moment de la vetllada– van deixar pas de seguida a una selecció de cançons napolitanes. Després d’alguns canvis no avisats respecte del programa anunciat, De Tommaso –acompanyat al piano per Audrey Saint-Gil– van acabar el recital amb una única propina.
Imatge destacada: (c) Toti Ferrer.
