PALAU 100 CAMBRA. Cuarteto Simón Bolívar. Alejandro Carreño i Boris Suárez, violins. Ismel Campos, viola. Aimon Mata, violoncel. Obres de Mendelssohn, Beethoven i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 30 D’ABRIL DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
Quan hom pensa en una formació musical amb el nom de Simón Bolívar, la connexió amb el famós Sistema d’orquestres infantils i juvenils de Veneçuela és immediata. Creada pel mestre José Antonio Abreu fa 36 anys, l’Orquesta Simón Bolívar, conseqüència directa del Sistema, ara és mundialment reconeguda gràcies també a la direcció de Gustavo Dudamel. Però no només és l’Orquesta Simón Bolívar l’únic resultat de l’experiment social començat per Abreu, i després de més de tres dècades comencen a donar-se formacions de primeríssim nivell nascudes ja completament de la pedagogia del Sistema. Aquest és el cas del Cuarteto Simón Bolívar, format amb els caps de corda de l’orquestra del mateix nom que dimecres passat es va presentar al Palau de la Música amb un programa de grans obres del repertori cambrístic per a corda: el Quartet de corda en La menor, op. 13 de Mendelssohn, la Gran fuga de Beethoven i el Quartet de corda núm. 1, en Do menor, op. 51 de Brahms. Paraules majors per a un quartet que només fa un any va enregistrar el primer CD, amb obres de Ginastera, Dvořák i Xostakóvitx i amb la gran Deutsche Grammophon.
Potser és un cert tipus de prejudici el que fa pensar-ho, per allò de l’emoció llatinoamericana, o fins i tot la certesa que provenen d’un sistema nascut amb una forta concepció social i, per tant, popular, però el Cuarteto Simón Bolívar no és ben bé tal com s’espera. Imaginem una interpretació manifestament lírica, romàntica –més amb un programa com aquest–, juganera i d’emoció descarada; no obstant això, la formació veneçolana es desenvolupa en un estil acadèmic, correctíssim, formal. I sens dubte, això suposa una perfecció tècnica aclaparadora. Els pizzicato i els presto de Mendelssohn, per exemple, van mostrar una precisió excepcional. La dimensió orquestral de les tres obres interpretades, especialment la Gran fuga, és evident als tutti del quartet, que els músics carreguen amb força, cosa que va quedar encara més palesa en el quart moviment del Quartet de Brahms, igual que al “Finale” de Mendelssohn. De fet, aquest Cuarteto Simón Bolívar sembla dos quartets en un, tanta és la diferència entre els piano i els forte.
El millor representant d’aquesta perfecció és el primer violí, Alejandro Carreño. Amb l’estil de líder de la formació, va brillar amb espectacularitat en el solo de l’obra de Mendelssohn i els seus piani van emocionar el públic del Palau amb una sensibilitat i minuciositat excel·lents. No obstant això, la gran força lírica del quartet va ser el violista Ismel Campos, cosa que, d’altra banda, no podia succeir d’una altra manera, atesa la gran importància de la viola al Quartet de Mendelssohn, una de les obres més commovedores del seu repertori. El violoncel·lista Aimon Mata va trobar moments de gran lucidesa amb Beethoven i el seu sentiment més melòdic va excel·lir en l’“Allegro” còmode del tercer moviment de Brahms. La formació es completava amb Boris Suárez al segon violí, que tot i ser també un músic de primer nivell va patir una de les grans malalties del quartet de corda quan els papers entre violins estan clarament definits: veure’s eclipsat pel primer violí i enclaustrat al costat del violoncel. Tot i això, aquests detalls no són res més que lleus apreciacions amb la intenció de filar prim davant d’una interpretació d’aquestes tres grans obres que es va presentar senzillament impecable, i que va constituir un nou concert de primer nivell en aquesta aposta del Palau per un Palau 100 Cambra.
