PALAU PIANO. Javier Perianes, piano. Obres de Chopin, Guinjoan, Debussy i Falla. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE MARÇ DE 2019.
El record de Joan Guinjoan, traspassat el mes de gener, ha estat del tot present en l’esplèndid recital que el pianista Javier Perianes ha ofert al Palau de la Música Catalana corresponent al cicle Palau Piano. Abans de l’estrena pòstuma de La llum naixent, la seva darrera composició, dedicada al mateix intèrpret, Perianes es dirigia al públic del Palau per explicar la gènesi de l’obra. En un recital a l’aire lliure i marcat per la pluja, Guinjoan –de qui Josep Colom, una de les grans influències artístiques de Perianes, tant li havia parlat– va proposar escriure-li una obra que l’estiu passat arribà en manuscrit a les mans de Perianes poc abans de ser editada. Aquest seria el darrer treball de Guinjoan, que, com explicava Perianes, “segur que ara ens està escoltant des del més enllà”. La llum naixent era el punt central d’un recital dedicat a Chopin (primera part) i a Debussy i Manuel de Falla (segona part).
Perianes travessa un moment artístic esplèndid. La seva aportació al panorama interpretatiu espanyol resulta fonamental, no només per la divulgació del repertori musical, sinó en ser un dels pianistes més sol·licitats a escala internacional, tant en recital com amb orquestra, i que a tall d’exemple aquesta temporada oferirà la integral dels Concerts per a piano de Beethoven al Royal Festival Hall amb la London Philharmonic Orchestra. La seva proposta de Chopin escoltada al Palau va gaudir d’un plantejament refinat, elegant, amb un tacte i control del pes del braç per fer emergir les melodies amb una elegància plena de subtilitats que ens portava a fruir en tota la seva dimensió d’una música inoblidable. L’atmosfera creada als Nocturns op. 48, una visió tècnicament impecable però allunyada d’una mera exhibició virtuosística de la Sonata núm. 3, denotaven aquest grau de plena maduresa artística que travessa un dels pianistes que gaudeix d’un reconeixement internacional unànime. Un Chopin molt en la línia d’Arrau per la seva dicció, amb la claredat i lluminositat pròpia d’un Pollini o Blechacz, i amb aquell bon gust expressiu que Josep Colom –pianista que va assistir al recital– sempre ha transmès. El pianista andalús ens va regalar un Chopin d’una musicalitat colpidora.
Ja a la segona part la música subtil, imaginativa, jugant amb efectes tonals dins una ambigüitat tonal i d’una atmosfera marcada per la delicadesa de La llum naixent fou el preàmbul a la música de Debussy i Manuel de Falla. Guinjoan estimava profundament tota la música francesa i la influència que en va rebre des del 1954 –quan s’instal·la a París i debuta com a concertista a la Sala Cortot, mentre segueix estudis a l’École Normale de Musique– va resultar decisiva en la seva trajectòria compositiva. I per això res millor que la música de les Estampes de Debussy –el tríptic sonor estrenat l’any 1904 per Ricard Viñes a la Sala Érard– per seguir el recital. Aquesta obra tan estimada per tants pianistes evoca tot els matisos de colors impressionistes pintats amb escales suggestives i uns arpegis inconfusibles. Una interpretació plena de noblesa, calidesa, llum i amb atmosferes màgiques va emergir de les Pagodes. pàgina inspirada en el decurs de l’Exposició Universal de París del 1889. Colors dibuixats amb arpegis que sorgien del piano amb una claredat translúcida, un control rítmic perfecte i una claredat en la rapidesa d’articulat que demana Jardins sous la pluie van submergir-nos en el més essencial del piano de Debussy.
Falla va escriure sobre La soiree dans Grenade: “És Andalusia el que ens presenta: […] no hi ha un sol compàs pres del folklore espanyol, i malgrat tot, tota la peça ens fa recordar Espanya”. Les Cuatro piezas españolas, compostes entre el 1906 i el 1909, a la memòria d’Isaac Albéniz i estrenades també per Ricard Viñes i El sombrero de tres picos –amb les inoblidables danses del molinero i la molinera– ens van arribar en mans de Perianes amb una versió plena de ritme i color, amb una atmosfera que respirava sempre l’aire inconfusible de la música de Manuel de Falla. La complexa exigència tècnica de l’“Andaluza”, la rapidesa rítmica de la “Danza de los vecinos”, l’atmosfera amb subtils pianissimi de la “Montañesa”…, tot ens apropava novament a un pianisme proposat per Perianes que mai es deixa emportar per un excessiu temperament i poua en el més essencial del missatge. Una versió del piano de Manuel de Falla curosa en el ritme, atacs d’acords, harmonies i amb tota la gràcia andalusa que Perianes porta a la sang. Ja fora de programa, una onírica visió plena de subtilesa de La cathédral engloutie de Debussy i tota la rítmica i força que embolcalla la sempre espectacular “Danza ritual del fuego” d’El amor brujo van posar punt final a un recital de piano que no fa res més que reafirmar Perianes com un dels grans pianistes de l’actualitat i, per descomptat, un dels grans noms del piano espanyol.
Imatge destacada: Javier Perianes. © Igor Studio (foto d’arxiu)
