FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Javier Perianes, piano. Obres de Beethoven, Chopin, Granados, Liszt i Wagner – Liszt. AUDITORI PAU CASALS. EL VENDRELL. 10 DE JULIOL DE 2021.
Després d’un any en blanc pels efectes de la pandèmia, Sant Salvador –lloc ideal per mancomunar sol, platja i cultura– es retrobà amb la música a l’estiu. Javier Perianes hui retornà dissabte passat per inaugurar una quarantena edició del Festival Internacional de Música Pau Casals que amb la temàtica “Casals i Amèrica” pretén commemorar tres fites històriques del músic vendrellenc: els 120 anys de la seva primera gira pels Estats Units, els 60 anys del concert a la Casa Blanca amb el president Kennedy i els 50 anys del famós discurs a la seu de les Nacions Unides, on també va rebre la Medalla de la Pau.
Habitualment era un violoncel·lista l’encarregat d’obrir el cartell, però aquest cop un dels pianistes espanyols més internacionals n’ha estat el protagonista amb un programa que oscil·lava entre l’amor i la mort. Un binomi habitual tant en la literatura com en la música i un terme que sovint associem a l’obra que inicia el segon llibre de Goyescas. Pau Casals i el lleidatà Enric Granados foren bons amics i la mort d’aquest darrer –a causa del torpede que impactà el Sussex quan tornava de l’estrena de Goyescas a la Metropolitan Opera House– fou considerada una gran pèrdua pel món musical. De fet va ser el propi Casals qui va organitzar un concert benèfic per als fills de Granados al costat d’intèrprets com Paderewski, Kreisler o Maria Barrientos.
Amb aquests antecedents, Perianes recordà l’amistat entre ambdós músics en el concert inaugural. I ho feu en un moment artístic esplèndid. El pianista de Nerva evidencià una gran musicalitat amb un plantejament elegant i refinat –poètic, fins i tot. Sap fer cantar l’instrument de manera gairebé belcantista, tot exhibint un veritable control del so –un dels seus punts més destacables–, fet que l’ajudà a aconseguir una gamma dinàmica ben extensa.
En un auditori que omplí les dues-centes butaques disponibles amb les mesures de seguretat actuals, el concert s’inicià amb dues grans obres que contenen una marxa fúnebre. El geni de Bonn trenca esquemes formals clàssics amb la Sonata núm. 12, en La bemoll major, op. 26, essent considerada a més una de les primeres sonates romàntiques. L’“Andante con variazioni” s’inicià de manera lenta, introspectiva i gairebé schubertiana, amb un so cuidat i un fraseig flexible, tot i que el brunzit d’un amplificador que es va quedar obert després del discurs inicial de l’alcalde del Vendrell evità que poguéssim apreciar-ho plenament. Un juganer “Scherzo” marcat per uns accents que buscaren més tensió ens abocà a la “Marxa fúnebre”, l’epicentre de l’obra. I fou aquí on poguérem escoltar un bellíssim recolliment inicial, que donà pas a una gran tensió, amb un clímax minuciosament preparat. Versió contrastada i fluida, doncs, sense canvis temperamentals però amb un lirisme preeminent.
L’intèrpret semblà trobar-se més a gust en una Sonata op. 35 de Chopin amb tensions ben plantejades, un so més obert i on els potents acords inicials del “Grave” apuntaren a l’ambient estremidor que viuríem al llarg de l’obra, ple d’intensitat i de tragèdia. Amb un rubato expressiu, semblà subratllar aquest punt de vals que conté l’“Scherzo” abans de donar pas a una “Marxa fúnebre” de fort sentit dramàtic i que suposà el punt culminant del recital. El ritme inexorable amb què s’inicia aquest moviment semblava repicar el nefast destí, al costat d’un trio cantat amb veritable sentit poètic i on el pianista treié el millor d’ell mateix.
Goyescas no només és una obra que exigeix virtuosisme tècnic, sinó que demana també una gran calidesa, bellesa i expressió dramàtica per il·luminar aquestes imatges provinents del Madrid del segle XVIII. Perianes subratllà l’esperit romàntic a “Quejas o la Maja y el ruiseñor”, abans de fer una lectura d’“El amor y la muerte”, on intensitat i nostàlgia remarcaren la partitura del lleidatà Enric Granados.
Una contrastada lectura dels Funerals de Liszt –amb un bellíssim “Lagrimoso”– precedí un passional Tristany i Isolda de Wagner en transcripció de Liszt. Un final excel·lent on precisament el binomi de què parlàvem al principi es fa més evident amb la mort per amor d’Isolda.
El públic dempeus, rendit al pianista, tingué encara com a colofó final un poètic Nocturn opus pòstum ple de subtileses i una impactant Danza ritual del fuego de Falla, mescla d’incandescència i caràcter per segellar un recital d’un Perianes que amb humilitat, sensibilitat, capacitat narrativa i refinament s’erigí en un dels grans del teclat espanyol.
Imatge destacada: (c) Sílvia Isachs.
