PALAU PIANO. Piotr Anderszewski, piano. Obres de W. A. Mozart, F. Chopin, L. Janáček i J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE NOVEMBRE DE 2017.
Per Lluís Trullén
Músic excepcional i pianista d’un talent indiscutible, Piotr Anderszewski va actuar dimecres passat al Palau de la Música Catalana, un dia després d’oferir un recital a l’Auditorio Nacional de Madrid. Anderszewski mesura curosament el seu repertori i prescindeix de tot el que es pugui escapar de les visions més escolàstiques i estandarditzades, i la pròpia configuració del programa constatava aquesta qualitat tan pròpia del pianista polonès.
El públic del Palau va poder escoltar una mostra de les seves especialitats amb un programa integrat per la monumental Fantasia en Do menor i la Sonata en Do menor de Mozart, obres de Chopin i Janáček, i finalment, com a cloenda, les complexitats ornamentals de la Suite anglesa núm. 6 de J. S. Bach. Quatre estètiques musicals diferents, però en cadascuna va explorar amb precisió els aspectes més recòndits de les obres, sempre sota el seu personal punt vista. En aquest primer recital en solitari d’Anderszewski al Palau es van evidenciar els aspectes més remarcables del seu estil personal. El gust per assolir pianissimi delicadíssims –segon moviment de la Sonata de Mozart i la “Sarabanda” de la Suite anglesa de Bach– o la meticulosa precisió de la pulsació que s’eleva a un detallisme màxim en la realització de les notes ornamentals són aspectes amb els quals juga constantment per crear instants plens d’intensitat. Moltes de les seves qualitats expressives poden inclús sobtar pel seu excés d’intromissió, que arriba a traspassar la pròpia essència de l’estètica de l’obra que interpreta. El món obscur de la Fantasia en Do menor o la interioritat expressiva que atorgava als passatges a moments revestits d’una puresa clàssica amb d’altres d’una vehemència romàntica de la Sonata en Do menor, ens plantejaven un Mozart en certs moments distant, però sempre ple d’originalitat i personalitat. La interpretació de l’exquisida música En un camí cobert de Janáček expressava reflexió i intimisme, amb un joc de melodies refinades que Anderszewski es va encarregar de plasmar dibuixant una atmosfera plena de misteri, tot evocant aquella música que el compositor va escriure en record del decés de la seva filla. El seu Chopin ple d’apassionament no descuidava els aires de polonesa tan populars d’una obra tan complexa i rica en modulacions com la Polonesa Fantasia i, per descomptat, el seu Bach va esdevenir magistral. “Podria passar-me tota la vida tocant Bach”, declarava deu anys enrere en una entrevista concedida a Javier Pérez Senz i, certament, la seva admiració per Sviatoslav Richter, i també per Glenn Gould i Arturo Benedetti Michelangeli són exemples prou evidents d’aquesta plasmació tan personal d’una música tan intensa com la de la darrera Suite anglesa de Bach.
Recerca de la perfecció tímbrica i autoexigència tècnica (magistral en la “Gigue” de la Suite anglesa) són dos termes que sempre cal associar a Anderszewski. Coneguda és la seva retirada per voluntat pròpia quan era a les semifinals del prestigiós Concurs de Piano de Leeds l’any 1990 (creia que no estava tocant suficientment bé l’opus 27 de Webern) o la recerca constant de sonoritats d’una puresa excepcional que a moments recorden el piano màgic de Sokolov. Anderszewski és sens dubte un pianista d’una personalitat interpretativa indiscutible. La seva versió de les Variacions Diabelli ha esdevingut referent. La música de Szymanowski resulta prodigiosa en les seves mans. La seva visió de Chopin –com la del seu compatriota Rafal Blechacz o la de Yundi Li– posseeix un sentit musical profund i màgic. I, per descomptat, la música de Mozart i Bach –autors que estima profundament– posseeixen un segell propi i definit. El seu recital al Palau, que va cloure amb una deliciosa Masurca de Chopin, potser va desconcertar per la seva visió tan personal de les obres, un punt de vista, però, curosament planificat en tots els seus aspectes.
