LA CASA DELS CANTS. Cor de Cambra del Palau de la Música. Simon Halsey, director. Obres de Saariaho, Es̆envalds i Pagès-Corella. PETIT PALAU. 12 DE NOVEMBRE DE 2021.
Amb un Petit Palau ple, el Cor de Cambra del Palau va protagonitzar dues estrenes en un programa que, encaixant amb l’eslògan de la temporada, “Celebrem la vida”, emfasitzava la importància de l’art com a reflex del seu temps i de l’artista com a agent social. Perquè, davant la ineptitud humana, l’art també reforça (o pot fer-ho) la seva dimensió ètica definint-se com un gest polític i de consciència. En aquest sentit, la crítica i la preocupació implícita en el missatge de les composicions de Xavier Pagès-Corella (1971) i de Kaija Saariaho (1957) a l’entorn de la crisi climàtica i el futur de la humanitat diuen més que els resultats de la recent cimera de Glasgow. Alhora, i des d’una altra perspectiva, reflectien els patrons assumits les dècades dels anys vuitanta i noranta en les claus definides pel musicòleg Paul Griffiths com a “Many rivers”. És a dir, com hereves d’una etapa on tot és permès, tenyida d’un profund caire existencial que creu en la validesa del passat musical, en la significació de fons de la música i on no hi havia cabuda per a una idea i autocràcia del progrés com a finalitat. Per això, també s’hi presentava una mirada retrospectiva en llenguatge i forma a l’abast del compositor. Aquest esdevenia una mena de sacerdot en la transmissió d’unes veritats i reflexions, com un poeta místic que comunica una experiència personal i religiosa –i a vegades, també sacra. En altres paraules: l’obra esdevé “una meditació lluminosa sobre la transcendència, amb una proposta de transversalitat, en què una tria de textos i reflexions oberta i plural respon a una visió aconfessional de la fi de l’existència humana”.
En aquesta línia podria encabir-se Invocation to the Earth de Xavier Pagès-Corella, composta i estrenada per encàrrec del Palau de la Música Catalana dins el programa Barcelona Creació Sonora que impulsa l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona). Explicada pel mateix compositor i amb la disposició semicircular dels cantaires, en l’obra contrastaven dues parts: la primera, més tensa, reflectint el dolor i l’abisme de la decadència com a espècie vers la responsabilitat davant la vida i l’existència; i la segona, més esperançadora, com a missatge de resposta davant problemes actuals que amenacen la vida i el planeta. Cal destacar la voluntat melòdica de la peça i elements realçats en el fraseig com ara alguns marcats i expressius portamenti, en altres ocasions amb glissandi o bé matisant el timbre de les veus amb la col·locació de les mans damunt la boca a la manera de sordina, sense descuidar l’acurada dicció i fent suficientment entenedors els textos a l’entorn de la purificació de la terra de l’anglès William Wordsworth (1770-1850) en què es basa. Un missatge, no ho podem oblidar, que reclama un replantejament ètic a tots nivells que està lluny d’assolir-se, tal com s’ha comprovat amb la recent cimera sobre l’emergència climàtica de Glasgow.
Al marge d’alguna entrada dubitativa, cal destacar aquesta segona part per la seva complexitat harmònica i la conseqüent dificultat en l’afinació en una peça on es copsa l’herència des de la tradició coral nòrdica més recent fins a l’ús de formes musicals més primitives, com els organum medievals, recursos madrigalescos o passatges en sprechgesang. És a dir, amb un tractament formal i de la vocalitat a la recerca d’un caràcter místic amb què Xavier Pagès-Corella, com Vivancos o Vila –per esmentar dos exemples inqüestionables– es reconeix un membre més d’una generació de compositors especialitzats en música coral que parteixen del coneixement de primera mà del conjunt vocal i que, com a directors, també han introduït un ventall de repertoris i llenguatges a casa nostra que, amb pas ferm, ens posicionen més a prop de la vitalitat de l’escola nòrdica i la de l’Europa de l’Est, tan potents durant la segona meitat del segle XX.
La segona estrena va ser la de Reconnaissance, per a cor, contrabaix i percussió, de la finlandesa Kaija Saariaho, compositora convidada del Palau aquesta temporada. I com la de Pagès-Corella, es tracta d’una crida a la reflexió sobre el destí de la humanitat. Fruit d’un encàrrec de diverses institucions europees i basada en un text original del llibretista Aleksi Barrière (1989), reflexiona sobre la utopia (de moment, almenys) de la cerca d’una nova llar al planeta Mart davant el futur apocalíptic de la Terra. Estructurada en cinc parts i un interludi, l’obra incorpora citacions en diferents idiomes, incloent-hi la llengua dels nadius nord-americans hopi al quart moviment, de caràcter més dansístic i reforçat per la percussió. El segon també té certa preeminència rítmica, però és parlat i compta amb jocs onomatopeics. Quelcom que divergeix de les textures més homofòniques del tercer, o l’experimentació harmònica del cinquè, el rèquiem. Enmig, el sarcasme de l’interludi contraposa un solo de baríton, en llengua russa, a una soprano, amb la seva rèplica en anglès com a ironia i paròdia de la cursa espacial d’una peça iniciada amb una nota sostinguda del contrabaix, a la manera de bordó simulant el mateix efecte de suspensió i atemporalitat des del registre greu amb què comença l’Així parlà Zarathustra de Strauss. Després, la peça deriva cap a una texturació densificada per la inclusió de la percussió a la manera de xiuxiueig, i de respiracions del cor per sota una melodia de perfil cantable d’una composició per la qual –tot i no mantenir el mateix interès al llarg de tot el seu minutatge, atesa la certa tendència per la repetició de recursos– sí que cal felicitar el Palau i els directors artístics per l’aposta d’aquesta programació i per aconseguir que una de les figures més importants de la creació actual, que ja ha entrat als llibres d’història de la música contemporània, sigui artista resident.
Entre ambdues estrenes, Stars del letó Ēriks Es̆envalds va comptar amb la participació d’alguns coristes amb copes de vidre, a la manera d’harmonia de vidre, reforçant tímbricament l’ambient eteri d’una peça de textura preeminentment homofònica que va quedar desllustrada només puntualment per algunes notes estridents de les sopranos al tram central. No obstant això, cal lloar la mesura en el vibrato i la solvència tècnica en l’emissió, la riquesa de color i la cohesió en passatges com l’expansiva gradació dinàmica fins a l’uníson culminant com a reflex de l’aclaparadora visió d’un cel ple d’estels i la magnificència de l’univers que proposa el poema de la nord-americana Sara Teasdale (1884-1933) i aquesta adaptació en forma de coral; després del qual es retorna a un estatisme, igualment bell, i rematat per una sfumatura ben definida pels cantaires. D’aquesta manera es reafirmava la bona feina de Halsey amb la formació catalana durant aquests anys, tant en la construcció i la macroestructura com en el detall.
Imatge destacada: (c) Mariona Llobera.
