Per Jordi Alomar
PHONOS: 40 ANYS D’ELECTRÒNICA. Concert i taula rodona. Pilar Subirà, percussió. Gabriel Brncic, viola. Obres de Brncic, Lewin-Richter, Graus, Fredes, Mestres Quadreny, Capdevila i Berenguer. JORNADA A ARTS SANTA MÒNICA. 28 D’OCTUBRE DE 2014.
Amb motiu del 40è aniversari de Phonos, durant les últimes setmanes s’han realitzat diverses activitats commemoratives, que culminaran amb l’exposició temporal “Phonos, 40 anys de música electrònica a Barcelona” al Museu de la Música, que s’inaugurarà el pròxim 18 de desembre.
L’any 1974, Josep Maria Mestres Quadreny, Andrés Lewin-Richter i Lluís Callejo crearen a Barcelona el laboratori Phonos, centre que esdevindria un espai pioner en la recerca, experimentació i composició electroacústica. Una de les línies de desenvolupament musical a partir dels anys cinquanta del segle passat ha anat estretament lligada a la innovació i recerca a través de la tecnologia, desenvolupada des d’“entorns especialitzats i per a especialistes”, com diria Milton Babbit en el seu famós article del 1958 Who cares if you listen? Aquests veritables laboratoris de creació, aprofitant-se de la conjuntura de desenvolupisme socioeconòmic i de l’expansió de la retòrica del progrés tecnològic –a la qual totes les capes de l’activitat social acabarien resultant permeables– es posicionaren com un focus de consagració institucional, tot agregant-se o vinculant-se sovint a centres o institucions de referència indiscutida en el camp de la novetat artística (com l’IRCAM i el Centre Pompidou a París) o científica (integrant-se dins la universitat, com el Columbia Princeton Electronic Music Center).
L’aparició de Phonos no és insòlita en el panorama estatal en aquesta conjuntura internacional: amb el precedent de l’Estudio Alea, creat a Madrid pel compositor Luis de Pablo el 1965 gràcies al patrocini de la família Huarte i que suposà el primer laboratori electroacústic del país, fins a la seva desaparició el 1977, sorgiren temptatives, com ACTUM a València, lligat a la Facultat d’Arquitectura i impulsat per José Luis Berenguer el 1975, el laboratori de José Luis Isasa a Sant Sebastià inaugurat el 1973, el GEME (Grupo Experimental de Música Electrónica) de Madrid, liderat per Javier Maderuelo o, ja en la dècada dels vuitanta, el Gabinete de Música Electrónica de Cuenca ideat per Jesús Villa-Rojo o el Laboratori de Música Electrònica de Vitòria, a càrrec de Carmelo Bernaola i Eduardo Bautista.
La pervivència reeixida de Phonos durant aquests 40 anys de fidelitat a una idea de creativitat a través de la recerca, el desenvolupament i la innovació s’explica per la incansable tasca dels seus promotors i per les sinergies amb les entitats que l’han acollit: la Fundació Miró des del 1987 fins al 1994, i des d’aleshores fins ara formant part de l’Institut Universitari de l’Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i vinculada amb el Music Techology Group. L’aixopluc institucional és determinant per garantir la continuïtat i viabilitat d’una recerca musical que passa per l’ús d’una tecnologia vasta i costosa, tot configurant una relació paradoxal entre experimentació i institucionalització.
En la trobada del dimarts 28 d’octubre passat, el fundador Andrés Lewin-Richter repassà les claus de Phonos al llarg de la seva història, amb el denominador comú de constituir-se com un espai on nous creadors treballen a partir de l’aplicació de noves tecnologies a la seva tasca compositiva. Aquesta constitució s’articula a través de diferents línies d’actuació: ajuts a creadors a partir d’un programa anual de beques, difusió d’obres d’estudiants, professors i investigadors vinculats a l’entitat, organització d’esdeveniments culturals, realització d’edicions discogràfiques i desenvolupament d’un projecte pedagògic adreçat a l’educació secundària.
La taula rodona integrada pels compositors següents relacionats amb Phonos: Josep Manel Berenguer, Josep Maria Mestres Quadreny, Gabriel Brncic, Andrés Lewin-Richter, l’investigador Sergi Jordà i la filòsofa Magda Polo, i moderada pel director d’orquestra Francesc Prat, tractà dels punts sempre candents de la tensió entre l’accepció ornamental de la música i l’estructural, i dels paràmetres d’escolta i experiència que ambdues posicions incorporen com a factor determinant de la incomprensió de les músiques de recerca. S’atià així una discussió animada entorn de la idea de llibertat creativa i constricció, tot adreçant crítiques ferotges cap al procés de mercantilització del material musical electrònic a partir del sintetitzador, que, amb paraules de Lewin-Richter “va matar l’esperit pur de la música electroacústica, ja que es va temperamentar la recerca”, o com digué Berenguer: “En el moment en què tornen a aparèixer les notes amb el sintetitzador, la idea de nota va constrènyer de nou la idea de so.”
Aquesta conversa preludià el concert amb què acabà la vetllada, en què Pilar Subirà a la percussió i Gabriel Brncic a la viola, veterans militants de la recerca musical a Barcelona, plantejaren un recorregut pels paratges sonors sempre insòlits de l’electrònica a través de l’octofonia i l’electrònica en viu, amb peces del mateix Brncic, Pablo Fredes, Oriol Graus, Mestres Quadreny, Lewin-Richter, Mercè Capdevila i Josep Manel Berenguer, compositors tots ells estretament vinculats a Phonos. Des de l’Espai sonor de Mestres Quadreny del 1976 –del qual es presentà una aproximació, ja que l’aparell amb què fou concebuda originalment, l’Stokos 4, funciona només parcialment, obsolescència tecnològica que dificulta la interpretació amb criteris històrics fidels la música de recerca de fa només unes dècades– fins a les estrenes de Graus o Berenguer, hi ha gairebé quaranta anys d’investigació incansable per eixamplar fins a l’inimaginable l’experiència musical, recerca que hauria resultat impossible sense l’existència i persistència de Phonos.
‘In Tabla’-Octavi Rumbau
IN TABLA. Remi Durupt, tabla i percussió. Octavi Rumbau, electrònica. FUNDACIÓ PHONOS-UNIVERSITAT POMPEU FABRA. 23 D’OCTUBRE DE 2014.
El dijous 23 d’octubre passat, eclipsat potser per l’esllavissament d’esdeveniments al voltant de la música contemporània que ocuparen Barcelona durant quatre dies –des dels cinc concerts de l’engegada de Sampler Sèries a L’Auditori fins al Festival d’Ensembles al Palau de la Música–, tingué lloc a la sala d’actes de l’edifici Tànger de la Universitat Pompeu Fabra (un indret possiblement adequat per a la ubicació de laboratoris de recerca i creació, però sens dubte inadequat, pel seu difícil accés, per presentar-ne els resultats a la ciutat) la presentació del treball d’una de les beques de creació que articulen la missió de la Fundació Phonos.
S’estrenà In Tabla, del compositor barceloní Octavi Rumbau, que amb els seus 50 minuts ininterromputs de durada suposa un nou opus magnum en el catàleg de l’autor. Partint d’un estudi de les capacitats i particularitats sonores de la tabla i de les seves possibilitats d’articulació a través de la informàtica, l’autor planteja el recurs a l’instrument tradicional indi defugint completament tota la gestualitat tradicionalment associada al seu gènere i assumint el repte paradoxal d’una incursió en la sonoritat índia eliminant tots els estrats identificables. Ni talas ni polirítmies carnàtiques: la tabla com a font sonora autònoma, deslliurada de la seva herència de connotacions i convertida en sonda exploratòria cap al centre del so.
Recordo haver llegit en una entrevista a Gacinto Scelsi una pregunta en què li demanaven quina era la seva opinió respecte de Iannis Xenakis. Digué que, tot i les diferències entre ells, ambdós feien un viatge cap al so equiparable a un viatge cap al centre de la Terra, en el qual cada un feia un forat des de llocs distints de l’escorça terrestre però que possiblement s’acabarien trobant al centre mateix, un cop perforat el túnel. M’imagino In Tabla d’Octavi Rumbau com una troballa subterrània dins d’aquest túnel: un espai obert en el camí cap al nucli terrestre, amb la seva totalitat continguda dins si mateix, amb les seves pròpies lleis naturals. Un espai des d’on el fet d’observar les convencions del món exterior és del tot innecessari i ridícul.
La comparació amb una gran caverna no acaba aquí. A mesura que m’endinsava en l’experiència d’escolta, recordava amb intensitat una lectura que em fascinà durant l’adolescència: Fora del temps, de l’espeleòleg francès Michel Siffre, el diari d’una expedició en solitari de l’autor a l’avenc d’Scarasson. No es tractava d’una expedició rutinària, sinó d’un repte als límits de la resistència i la percepció humana: l’espeleòleg s’havia proposat endinsar-se voluntàriament a 130 metres de profunditat durant 63 dies, en una nit contínua i sense cap aparell per mesurar el pas del temps, comunicat amb l’exterior amb un fil telefònic. La motivació de l’experiment era plasmar el pas del temps percebut per l’explorador, indicant en un quadern l’hora i el dia en què creia que es trobava en llevar-se i en retirar-se a descansar. El decalatge fou considerable: havent iniciat l’exploració el dia 17 de juliol de 1962, la data del seu darrer “dia” escrita al quadern fou la del 20 d’agost, mentre que a l’exterior (el dia en què l’anaren a buscar) era el 16 de setembre. En total, 25 dies de diferència. Un experiment al límit de la capacitat humana per demostrar fins a quin punt el mesurament del temps és una construcció social i sotmesa als estímuls percebuts.
L’Octavi en va tenir prou amb 50 minuts per fer-los passar com si fossin vint. Artífex del temps vertical, o de crear la sensació d’un temps glaçat i diluït, el pas del temps deixa de ser un vector direccional per constituir una estança espacial, on la sinestèsia disposa de totes les condicions de possibilitat: si el pas del temps “passa” a ser una construcció espacial, els estímuls sonors poden ben bé passar a ser tàctils, i constituir així un viatge tàctil per un territori sonor en permanent organicitat.
En tot cas, aquesta fou la meva particular experiència d’aquest hic et nunc possibilitat per la tecnologia de Phonos i per la creativitat intrèpida de Remi Durupt i Octavi Rumbau, companys d’aventures que esperem que assoleixin cotes encara més altes –o més fondes– del seu viatge i les donin a conèixer com cal.
