ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Sebastian Knauer, Alba Ventura, Albert Guinovart, Marc Heredia, Katia Michel i Marta Puig, pianos. Dir.: Jordi Mora. Obres de Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE MAIG DE 2019.
Aquest concert de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae al Palau de la Música venia anunciat a la premsa amb epítets com “extraordinari”, “únic”, “imprescindible” i frases com “podreu veure en acció quatre pianos de cua tocant simultàniament”. En definitiva, semblava tot un esdeveniment musical que calia veure i viure. El repertori per mostrar aquest fenomen foren cinc dels dotze Concerts per a teclat i orquestra de Johann S. Bach, concretament dos per a un instrument de teclat (en Re menor, BWV 1052, i en Fa menor, BWV 1056), un per a dos (en Do menor, BWV 1060), un per a tres (en Re menor, BWV 1063) i el compost per a quatre (en La menor, BWV 1065), tots precedits pel Concert de Brandenburg núm. 3, en Sol major, BWV 1048.
L’any passat ja es va poder escoltar part d’aquest repertori al Palau, concretament amb el pianista András Schiff i la seva Capella Andrea Barca, al cicle d’Ibercamera. En aquesta ocasió, però, el ganxo era veure fins a quatre pianos tocant alhora, cosa que no es donava al Palau amb aquest repertori des del 2001. El públic va gaudir de valent veient com, a mesura que avançava el concert, s’anaven col·locant progressivament els quatre pianos a l’escenari, a mode de Tetris musical. Quan va entrar-hi l’últim piano, el públic del Palau va desfer-se a fotografiar l’esdeveniment amb el mòbil.
La proposta del concert, des del punt de vista musical, era prou interessant, però en general es va observar una tensió no resolta entre una manera força convencional d’interpretar Bach amb instruments actuals i una concepció més actual, influïda pels criteris historicistes, potser més rica i fresca. La idea de començar el concert amb el Concert de Brandenburg núm. 3 com a introducció al món bachià resultà molt efectiva; però, tenint en compte la temàtica del concert, potser hauria estat més interessant presentar el Concert núm. 5, el primer amb un solo destacat de l’instrument de teclat del continu que tant fa de concertino com de ripieno. De fet, des d’un punt de vista purament historicista, resultà curiós que el clavicèmbal del continu d’aquest concert s’apartés per donar pas als pianos, uns instruments molt allunyats de la realitat sonora i tècnica que visqué el propi Bach.
A continuació es donaren els dos Concerts escollits per a un piano, separats per la pausa: el primer fou interpretat per Sebastian Knauen i el segon per Alba Ventura. En el Concert per a dos pianos intervingueren Albert Guinovart i Marc Heredia; en el de tres, aquest últim junt amb Marta Puig i Katia Michel, i, finalment, el de quatre, l’apoteosi de la vetllada, Knauen, Guinovart, Puig i Michel. En general, les interpretacions foren acurades i precises, amb el mèrit afegit d’haver de coordinar tantes mans. S’observà en general una cura especial per buscar una sonoritat amb textures clares i pedal controlat. Les obres per a diversos solistes trobaren un equilibri entre les veus, tant entre els pianos com amb el tutti de cordes.
De totes formes, en general s’observà una mancança de força en la direcció de les obres, cosa que també facilità una interpretació sovint molt mecànica i plana dels instruments solistes. Des de l’últim quart del segle XX la interpretació del repertori barroc, i sobretot Bach, ha viscut una revolució relacionada amb l’auge de la interpretació històricament informada, en aspectes com l’articulació, el color, les dinàmiques i els tempos. En canvi, la proposta de Jordi Mora semblà tornar a una manera d’entendre Bach anterior a aquesta revolució. És cert que qualsevol plantejament és lícit (sempre que es faci amb raó de causa), però el resultat general va pecar de ser força convencional i uniforme, amb manca d’energia i contrastos, cosa que donà com a resultat un discurs bastant pla. L’única que feu una proposta més rica i suggeridora fou Alba Ventura en la seva interpretació del Concert per a piano i orquestra en Fa menor: una versió plena de detalls en el fraseig, articulacions, atacs i dinàmiques, que va esprémer tota la capacitat sonora del piano dins d’unes coordenades estètiques barroques. Malgrat que el resultat musical general fou bastant satisfactori, la impressió global és que la proposta es va centrar més en la superficialitat de mostrar quatre pianos a escena que no a aprofundir en interpretacions més enriquidores.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
