TEMPORADA IBERCAMERA. Maria João Pires, piano. Fumiaki Miura, violí. R. Schumann: Tres romances per a violí i piano, op. 94. C. Debussy: Sonata per a violí i piano en Sol menor, L. 140. F. Schubert: Sonatina en La menor, op. 137, núm. 2, D. 385. L. van Beethoven: Sonata per a violí i piano núm. 5, en Fa major, op. 24, “Primavera”. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE DESEMBRE 2021.
Màxima experiència artística davant d’un talent emergent, o el que ve a ser el mateix, unir a l’escenari la veterana pianista Maria João Pires –que va fer el seu primer concert amb orquestra el 1951, fa setanta anys!– i el violinista japonès Fumiaki Miura –que, nascut a Tòquio el 1993, ha desenvolupat una breu però ja intensa carrera professional a nivell internacional. Després d’haver-lo ajornat en dues ocasions (per la pandèmia i per la caiguda que va patir la pianista portuguesa), finalment el Palau, mitjançant Ibercamera, va poder acollir aquest concert de cambra dedicat a música de Schubert, Debussy, Schumann i coronat amb la cèlebre Primavera de Beethoven.
Pires va quedar fascinada, l’any 2019, quan va escoltar per primer cop Miura, un violinista que des dels setze anys rep consells, com a mentor, de Pinchas Zukerman –figura clau en la seva trajectòria professional– i amb qui precisament tocarà a la programació de l’OBC aquest cap de setmana. De Maria João Pires només es pot afegir el domini absolut de la musicalitat, del so, de la bellesa lírica, del matís… Miura, en canvi, és un violinista d’una qualitat indubtable, però que va mostrar encara certes mancances. Més encara si ha de contraposar el seu talent amb una figura de la interpretació com és Pires.
El concert s’iniciava amb la Sonatina en La menor de Schubert, un dels compositors predilectes de Pires, de qui sempre recordarem les versions memorables de les seves darreres Sonates. El piano de Pires en la Sonatina era meravellós per la calidesa, aprofundiment en el so, poètica… Per contra, el violí de Miura resultava acadèmic, poc procliu a copsar un sentiment romàntic; la precisió tècnica es sobreposava a un fraseig mil·limètric, però mancat d’una seductora volada romàntica.
Ja amb Debussy, amb una Pires que destil·lava del piano unes sonoritats màgiques, amb harmonies seductores, amb efectes multicolors d’una bellesa que creava una atmosfera suggestiva, el violí de Miura va entrar més en el joc musical. El seu fraseig va emergir amb més claredat, el ventall de sonoritats va resultar més ampli i la compenetració musical amb la gran artista va obtenir més resultat.
La música de cambra és diàleg, compenetració d’idees musicals, recerca d’objectius comuns amb l’aportació d’una personalitat pròpia… I a la primera part resultava massa evident el contrast artístic entre ambdós intèrprets. Ja amb les fascinants Tres romances de Schumann, Miura ens va mostrar una millor simbiosi amb una Pires, que interpretava, com sempre l’hem conegut, a un nivell pianístic d’una qualitat musical fascinant.
L’apassionament romàntic de Schumann, amb la poètica més lírica que brolla d’aquestes Romances “sense paraules” –per emprar un terme més propi de Mendelssohn– són un veritable caramel per als violinistes de cara a treure’n el màxim partit de la faceta expressiva. Miura va mostrar la seva millor vessant exposant un Schumann refinat, delicat en la sonoritat i amb un grau d’apassionament que sempre entrava en el joc musical que Pires servia deliciosament. Un bon preàmbul per endinsar-se a la Sonata Primavera que, de llarg, va ser interpretativament on Miura va mostrar-nos el millor del seu talent. El diàleg amb Pires resultava més fluid, els cèlebres motius melòdics del primer i del tercer moviments brollaven amb naturalitat, el diàleg entre violí i piano resultava cohesionat, es parlaven de tu a tu, i no amb la supremacia que Pires –sense voler-ho– sempre va mostrar en les obres precedents. Miura va desplegar grans dosis de musicalitat, d’expressió, de dinàmiques contrastades i manifestant aquella transparència de proporció perfecta amb els cànons clàssics que emana d’aquesta obra i amb la naturalitat expressiva ineludible que ha d’emergir en els frasejos de Beethoven.
Un recital, doncs, que va anar de menys a més, en què la confluència d’experiència i talent emergent va trobar-se finalment amb la Primavera beethovenina.
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
