Ibercamera. Royal Philharmonic Orchestra. Maria João Pires, piano. Pinchas Zukerman, violí i direcció. Obres de Beethoven i Mozart. L’Auditori. 3 de novembre de 2011.
Per Xavier Chavarria
Ibercamera ha inaugurat la 28a temporada seguint la filosofia d’anys anteriors, marca inequívoca de la casa, amb criteris d’excel·lència interpretativa, primeres figures internacionals, fent prevaler el valor segur per damunt de la innovació, bandejant risc i aventures, i amb repertoris severament ancorats en la tradició. Una fórmula que funciona a la perfecció, com ho va demostrar el ple absolut que presentavala Sala Pau Casals de l’Auditori de Barcelona, tot i el preu de les entrades. El còctel de talents n’assegurava l’èxit i en garantia la qualitat: dues figures, Zukerman i Pires, una orquestra llegendària, la RoyalPhilharmonicde Londres, i dos autors idolatrats, Mozart i Beethoven.
Però aquest concert presentava un format inhabitual, híbrid i estrany, perquè començava amb Zukerman i Pires sols a l’escenari interpretant la Sonata per a violí i piano núm. 1 de Beethoven, música de cambra en estat pur, íntima i delicada, com a aperitiu abans de les obres simfòniques o concertants que havien de sonar a continuació. La conjunció d’astres (que tocaven junts per primera vegada) propiciava un experiment que segurament ells mateixos van proposar, però que va acabar resultant incòmode, de difícil encaix, quasi postís, no només pel format sinó també pels temperaments. El repertori de cambra i el simfònic obeeixen a concepcions musicals absolutament contraposades que necessiten un ambient, i fins i tot una predisposició diferent del públic; l’oïda (i també l’esperit, i la ment) s’acostuma a una sonoritat, a un ambient determinat, que en la cambra demana intimitat i espais reduïts. I la sala simfònica de L’Auditori no és l’espai més adequat per a aquest tipus de repertori, a pesar de la grandesa dels músics que la interpretin. El violí de Pinchas Zukerman va sonar constantment en un segon pla, ocult pel piano, malgrat el toc suau i contingut que li aplicà Maria João Pires. La versió de la Sonata de Beethoven va ser correcta, potser fins i tot magistral, però va arribar gèlida, sense àngel: si hi havia matisos, detalls, inflexions i subtileses, aquests es van perdre en la immensitat de la sala. Això es va afegir a l’evident i palpable contrast de temperaments, de caràcters d’aquests dos magnífics músics, que van mostrar concepcions sensiblement diferents (irreconciliables?) de l’obra de Beethoven. Queda clar que no n’hi ha prou d’ajuntar dos grans talents per formar un bon duo; l’empatia, la constància, la plasticitat, fins i tot la renúncia, hi són irrenunciables.
Però Mozart ens va redimir a tots. La divina simplicitat del Concert per a piano núm. 27 va reconciliar forces i va permetre assaborir la delicada sensibilitat i la hieràtica elegància de Pires interpretant un compositor que entén a la perfecció, i que tradueix amb discreció i pulcritud extrema, lluny d’amaneraments i frivolitats, amb naturalitat i el punt just (i escàs) d’emoció. L’orquestra Royal Philharmonic la va agombolar amb un so discret i suau, especialment a la corda, hàbilment conduïda per Pinchas Zukerman (més lluït amb la batuta que amb l’arc), que va optar per situar-se en un discret segon pla i cedint tot el protagonisme a la pianista portuguesa: aquí manava ella.
Certament, la formació londinenca és un organisme d’alta precisió que funciona sol i necessita poca intervenció directorial, i no va quedar clar si la lectura precisa i escolàstica que van fer, a la segona part, de la Simfonia núm. 7 de Beethoven va ser fruit de l’hàbit i les òptimes rutines d’una orquestra amb molt d’ofici, o va ser la proposta acadèmica i asèptica de Zukerman. Tanmateix, el tempo àgil amb què va afrontar el cèlebre “Allegretto” no va enterbolir un fraseig ben conduït i equilibrat; l’“Scherzo” va sonar fogós i l’“Allegro” final, exuberant i briós, generós de so però mesurat. Un Beethoven idealitzat i alhora previsible, immaculat (tot i els galls de les trompes) però impersonal.
La gasiveria de Maria João Pires amb els bisos es va veure compensada per la generosa propina simfònica amb què es va cloure el concert, l’obertura Les criatures de Prometeu de Beethoven, que va propiciar un fi de festa eufòric.
