PALAU 100. Maria João Pires, piano. Orquestra Gulbenkian. Ricardo Castro, director. Obres de Pedro Amaral, Chopin i Debussy. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE FEBRER DE 2022.
Maria João Pires, que el juliol farà 78 anys, no afluixa. La cèlebre pianista portuguesa, que el 2017 va anunciar que es retirava de les actuacions públiques, no solament segueix actuant, sinó que ho fa en plena forma i amb una energia que ja voldrien pianistes més joves.
En el seu pas per Barcelona, que formava part d’una gira europea, Pires va interpretar al Palau el Segon Concert per a piano de Chopin.
El nivell assolit per la solista tant en l’aspecte estrictament tècnic com en l’equilibri expressiu i l’adequació estilística va ser altíssim. Una interpretació canònica d’un dels Concerts més agraïts del Romanticisme musical.
Pires va actuar acompanyada per l’Orquestra Gulbenkian, dirigida pel pianista i director brasiler Ricardo Castro, que substituí el director inicialment anunciat, Tatsuya Shimono, que va haver de renunciar a la gira per problemes de restriccions de desplaçament motivades per la covid.
En acabar el Concert de Chopin i per respondre a l’entusiasme del públic, Pires va oferir una propina ben original: “El matí” i la “Dansa d’Anitra” del Peer Gynt de Grieg en un arranjament per a piano a quatre mans amb Ricardo Castro, en aquest cas en funcions de pianista.
El concert havia començat amb l’obra Deux portraits imaginaires del compositor portuguès Pedro Amaral, una obra del 2013 on, a partir de textos del poeta Fernando Pessoa sobre el mite de Faust, l’autor imagina un diàleg estrictament instrumental entre Faust i Maria, un personatge femení que sintetitzaria diversos personatges femenins de l’obra de Pessoa. L’obra, intensament expressionista i d’una sonoritat sovint molt agressiva i que buscava el dramatisme, va rebre aplaudiments discrets.
A la segona part es va interpretar La mer de Debussy, tot un repte per a una orquestra.
L’Orquestra Gulbenkian, que va ser un bon conjunt acompanyant el Concert de Chopin, va quedar una mica curta de refinament sonor i subtilesa tímbrica en l’exigent obra de Debussy. Castro, un director diligent i treballador, que en general va fer prou bona feina, no sempre va controlar prou bé l’equilibri dinàmic entres les seccions en una peça que exigia tanta orquestra i en algun moment va tendir a l’estrèpit sonor i això, a Debussy, un autor de matisos, no li escau gens.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
