THAÏS DE MASSENET. Plácido Domingo, baríton (Athanaël). Malin Byströn, soprano (Thaïs). Paolo Fanale, tenor (Nicias). Gianluca Buratto, baix (Palemón). Dir. d’escena: Nicola Raab. Dir. musical: Patrick Fourmillier. Producció de l’Òpera de Göteborg. PALAU DE LES ARTS (VALÈNCIA). 4 D’ABRIL DE 2012.
Per Robert Benito
A hores d’ara ningú no se sorprèn que un cantant de la solvència de Plácido Domingo continuï afegint papers en la seva dilatada carrera, ja que dues de les seves característiques principals han estat la qualitat i la quantitat de les seves interpretacions.
En aquest cas, el triat com a 138 ha estat el rol de baríton d’Athanaël, en el qual ha debutat, al Palau dels Arts de València, envoltat de l’atenció de la premsa especialitzada i dels nombrosos fans de tot el món que es van donar cita per acompanyar el seu cantant preferit.
Thaïs és una òpera en què es barregen d’una manera curiosa tres elements: la música pseudoreligiosa, construccions orientalitzants i la tradició francesa del recitat-cantat. Les dues primeres marquen el signe d’identitat de cadascun dels grups que mostra l’obra: els monjos eremites, amb Athanaël al capdavant, d’una banda, enfrontats a la sensualitat de la cortesana Thaïs, i els seus admiradors, de l’altra. El rerefons de l’obra ens contraposa també els diversos desitjos: els més elevats, la conversió i el canvi de vida de la protagonista, amb els més baixos, la passió fosca del predicador cap a la cortesana.
Aquesta comédie lyrique, així batejada per Massenet, va ser estrenada a l’Opéra Garnier de París el 16 de març de 1894 amb un gran èxit i encara que mai no ha deixat d’estar en el repertori, no ha tingut la continuïtat de Manon, Werther o fins i tot de Le Cid o Don Quichotte.
La regidora Nicola Raab ha situat la dramatúrgia d’aquesta llegenda religiosa amb llibret de Louis Gallet a la mateixa època de la seva estrena per mitjà del vestuari i sobretot de la cambra de Thaïs amb decoració Art Nouveau, si be de vegades aquest salt temporal no facilita la trama en convertir la presentació de la cortesana en una aparició de diva operística. Aquesta producció original de la Göteborgsoperan està mancada del ritme que afavoriria un resultat més positiu, ja que certs recursos escenogràfics i de direcció d’intèrprets es queden més en intencions que no en resultats positius.
La partitura està esquitxada de moments brillants per a cadascun dels solistes i en menor mesura per al cor, que tanquen els diversos actes amb concertants ben resolts per part dels efectius titulars del Palau.
La soprano sueca Malin Byström, en avançat estat de gestació i amb una carrera ascendent, va deixar una mica fred el públic en no traduir a nivell canor les subtileses i exigències de la partitura, com es va poder observar sobretot en el registre agut de cadascuna de les seves intervencions, si bé ho va compensar amb la part escènica.
Plácido Domingo va oferir qualitat i calidesa en la seva interpretació musical, i salvant els esculls del registre més baritonal amb recursos parlatos, tot configurant actoralment un Athanaël verídic, místic al primer acte (“Toi qui els meus la pitié dans ens âmes”), proselitista al segon i desesperadament passional en l’últim, amb el magnífic duo final (“C’est toi, mon père!”).
Dels comprimaris, va destacar el baix Gian Lucca Buratto amb un Palemon profund, de rica línia de cant i veu generosa. El tenor Paolo Fanale que vam poder gaudir al Liceu aquesta temporada en l’obra de Martín iSoler nova tenir la mateixa sort amb el seu Nicias, ja que ni en estil ni en prestació vocal va convèncer.
Si hi ha un especialista en Massenet, aquest és Patrick Fournillier, que des del podi orquestral del Festival Massenet ha dirigit la major part de les obres d’aquest compositor que enguany s’homenatja amb motiu del centenari de la seva mort. Amb uns tempi en alguns moments excessivament lents, va saber treure de l’orquestra del Palau la sensualitat, el misticisme o la passió que amaga la partitura, labor premiada amb grans aplaudiments cap al batuta i sobretot cap a l’orquestra per part d’un públic lliurat i que va viure com a punt culminant la famosa Meditació que ens va oferir el solo de violí d’Stefan Eperjesi.
Una nit de bona òpera: treball general correcte, rescat d’una òpera no freqüent, admiració per un divo i una orquestra que atreu els melòmans més enllà de l’obra o la batuta que es posa al capdavant.
