SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Quartet Casals. Integral dels Quartets de Franz Schubert. ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. 16, 18, 24 i 25 D’AGOST DE 2012.
Per Jaume Comellas
Després d’haver escoltat dotze dels quinze Quartets de corda de Franz Schubert en una tongada molt espessa en el temps, esdevé molt difícil confegir una crítica individualitzada de cadascun. Hi ha la imatge d’un bloc massís, potent, inexpugnable gairebé, sense escletxes ni fissures que ho presideix tot i que convida més que a una crítica a una reflexió global, que en aquest cas, a més, adquireix una rellevància especial.
Aquest és un país que en el camp artístic és molt més fàcil trobar-se amb individualitats cimeres quant a consideració i projecció internacional, que no amb “equips” o figures no unipersonals. Pensem amb els Casals –nom oportú com pocs en aquest cas–, Victòria, Alícia, Llobet, Montserrat, Josep, Jaume, Jordi, Maria, Hipólito i els que vulgueu afegir-hi. Ací rau ja un mèrit molt vistent pel caire d’insòlit.
En aquest sentit ens hem de referir a fa força exactament un segle, amb el Quartet Renaixença, per trobar un fenomen fins a cert punt d’un relleu semblant, tot amb tot amb un nom concret al capdavant, l’ara justament molt recordat Eduard Toldrà. Pel camí, una munió d’iniciatives de col·lectius que han deixat una petja normalment més prometedora que no consistent i molt menys durable. La llista, només fent ús de la memòria, és prou llarga.
Al cap de 20 anys de la seva naixença, aquest grup format per intèrprets exactament joves encara, ha bastit un edifici extraordinàriament ben fonamentat, d’una solidesa estructural afermada, que l’està constituint –insistim-hi– en un dels grans referents de la història de la música catalana. I a més ho fa en un terreny, el de l’exigent i delicat quartet de corda; mèrit afegit.
Es fa difícil entreveure quin lloc ocuparà en la història del Quartet Casals el repte que ara acaba de protagonitzar a la Schubertíada a Vilabertran. Acarar la integral dels Quartets de Schubert constitueix una empresa molt atrevida, un vuit mil molt exigent de l’Himàlaia on estan instal·lats des de fa temps Vera Martínez Mehner, els germans Abel i Arnau Tomàs i Jonathan Brown. I a més fer-ho, tal com s’ha apuntat abans, en el curt període de 10 dies. En certa mesura una marató a ritme de cursa de velocitat.
Ignoro quin ha estat el criteri de la distribució dels quinze Quartets en els cinc concerts. Un hom podria aventurar algunes hipòtesis, però el risc de l’exercici en el buit resulta massa evident. En tot cas sembla clar que a la part final del cicle es van reservar dos plats especialment intensos amb els quals van cloure el penúltim i el darrer concert: Quartet núm. 13, D. 804, “Rosamunda” i el Quartet número 15, D. 887, ambdós compostos a les acaballes de la curta vida del compositor vienès.
Tanmateix, la rellevància d’aquest aspecte és escassa perquè el que importa és contemplar la monumentalitat d’aquesta part de l’opus schubertià: la immensitat de riquesa que conté, la bellesa inabastable que s’escampa a través de gairebé cinc hores de música pura, la profunditat poètica que mostra i el goig indescriptible que produeix. No cal dir-ho, per als espectadors que han pogut immergir-se en aquest univers, la proposta del Quartet Casals o de la Schubertíada/doctor Roch enginyador de la cosa/Joventuts Musicals de Figueres/instrument imprescindible, ha constituït un fita difícilment desmemoriable.
Enmig queden una munió de moments que s’eleven per damunt de les mateixes altures. La versió magnífica del Quartet número 9 que va cloure el primer concert; l’“Allegro maestoso” de Quartet número 5, del tercer concert; el fantàstic “Finale (presto)” del Quartet número 14, “La mort i la donzella” del mateix tercer concert; el bellíssim fins a límits insuperable “Andante” del Quartet número 13 amb què va acabar el quart concert i la grandiositat de tota la interpretació del Quartet número 15 amb què es va tancar el cicle.
En el terreny de la crítica estricta de l’art del Quartet Casals, s’ha de fer esment d’unes certes observacions que creiem que es fan notar. Partint de l’elevada qualitat individual de cadascun dels seus membres, la seva joventut i una amplitud de mires més que perceptible, comporta que la seva forma de concebre les interpretacions sigui moderna: i amb això pretenem dir que hom cerca més l’expansió que no la introspecció: el so rodó de cada corda, l’energia que desprenen els passatges i la lluminositat amb què il·luminen cada nota, fa de les seves versions una mena d’espectacle sonor, ric, brillant, potent i sobretot vital. La música que surt d’ells, ho és tot menys insípida, menys incolora, menys fada: el mot vida, tal com s’acaba d’apuntar, defineix potser de la manera més precisa el seu concepte. Hi ha una autèntica voluntat de crear bellesa. I aquestes virtuts, naturalment són molt agraïdes per l’audiència. Una audiència que en aquest cas es va lliurar al conjunt amb un reconeixement entusiasta i generós mantingut al llarg de tot el cicle.
Això alhora implica el risc de caure en l’excés, en una certa dispersió o menysteniment no del matís, però sí de la subtilesa, de la serenor, de permetre que la música circuli una mica al seu propi aire i respiri per si mateixa. Al mateix temps, la brillantor pròpia dels violins –en la concepció tan extravertida i rica dels seus protagonistes Vera i Abel–, en determinats moments frega el desequilibri amb les cordes greus, tan magníficament defensades també per l’Arnau i el Jonathan. Potser aquí entraríem en el terreny –difícil i polèmic– del possible anar massa enllà en l’esmentada voluntat de crear bellesa per si mateixa; no pel si mateix de l’obra.
Són simples matisos –potser només qüestió d’òptica subjectiva del crític–, que de cap de les maneres enterboleixen un treball rotund, elaboradíssim i d’una excel·lència global que buida el diccionari d’epítets falaguers.
