TEMPORADA OBC. Kumiko Shuto, biwa. Kifu Mitsuhashi, shakuhachi. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Toru Takemitsu i Richard Strauss. L’AUDITORI. 25 DE GENER DE 2014.
Per Jacobo Zabalo
Com esquinçant el buit s’afirmen els sons emesos pel duet d’instruments tradicionals (biwa, una mena de llaüt, i shakuhachi, flauta de bambú que ens transporta a les pel·lícules de Kurosawa) als quals Toru Takemitsu atorga protagonisme en November steps, obra que la Filharmònica de Nova York li encarregà l’any 1967. Es tracta d’una composició minimalista però d’una gran expressivitat, en què l’orquestra apareix i desapareix, alternant la seva presència i el silenci, per preparar així l’emergència dels instruments solistes des del no-res. Pulsació sobtada i implacable, la de Kumiko Shuto, i ràfegues evocadores d’un món ja no tan aliè, a aquestes altures, de Kifu Mitsuhashi. La dialèctica entre buit i plenitud, típicament oriental, rep en la composició de Takemitsu un tractament fascinant i es fusiona amb la tradició de l’avantguarda occidental. Una composició que els músics de l’OBC, liderats pel director titular a partir del 2015, Kazushi Ono, es van prendre molt seriosament, com bona part del públic (deixem de banda òbviament qui necessita tossir o remugar per escapar de la incomoditat davant l’absència d’un sentit manifest, conegut…, allò que els clàssics ja denominaren horror vacui).
Difícilment un segon acte pot contrastar més amb l’anterior, tot i narrar també l’assoliment d’una plenitud vertiginosa, abocada a la possibilitat del no-res. La Simfonia Alpina de Richard Strauss té un guió exageradament clar, que detalla l’ascensió i el descens d’una muntanya, des de la nit inicial i l’albada fins al capvespre final i una nova nit. El periple programàtic, comparable d’entrada a la Tità del seu amic Mahler, composta vint anys abans, es manté –a diferència d’aquella altra simfonia– amb voluntat descriptiva, obviant la perplexitat que ja Rossini havia fet notar a Wagner, en demanar-se “qui podria precisar, davant una orquestra desencadenada, la diferència entre una tempesta, un motí, un incendi…?”. L’evocació que el poema simfònic pretén no resulta sempre exitosa. La font d’inspiració pot perfectament venir de la paraula, com explicà Strauss, però la màgia del llenguatge musical transforma la designació conceptual en una vibració que afecta d’una manera força més personal, impossible de quantificar. Si en la peça de Takemitsu, el silenci, el buit de contingut era el fil conductor sobre el qual s’enfilaven espontàniament les intervencions solistes i orquestrals, en la segona el públic de L’Auditori tingué la fortuna de copsar l’esforç titànic d’Strauss per construir una plenitud sonora infrangible, però en cap cas completament aliena a la realitat contrària –el buit– que emergeix sensiblement un cop i altre, com un veritable leitmotiv.
El director Kazushi Ono assumí el canvi de registre sense cap tipus de vacil·lació. El repte del monument simfònic que suposa la Simfonia Alpina (uns cinquanta minuts sense pausa) rebé una interpretació rigorosa, més que convincent. Sensacional la prestació dels metalls, especialment protagonistes, donada l’abundància de motius naturals i la cerca d’aquella totalitat sonora que aboca a l’oient més enllà d’allò audible, en la realització artística del sublim kantià: la sensació de desbordament, la saturació sensorial que la Raó sublima, tot donant peu a un plaer superior. Però no només es dóna un clam de masses sonores, orquestrat amb mestratge per Richard Strauss. Els moments d’introspecció resulten tant o més colpidors, gràcies al contrast. El tema senzill, profundament espiritual que l’orgue fa surar és, així, taumatúrgic. Pau després de la tempesta, que transporta a un lloc sagrat i perdut, com en aquells quadres de Caspar David Friedrich en què una església roman entre la broma, abandonada i en ruïnes. S’intueix una música en silenci, una benedicció incomprensible que tot ho impregna.
