PALAU 100 PIANO. Nikolai Demidenko, piano. Obres de Chopin, Rachmàninov i Médtner. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE GENER DE 2016.
Per Miquel Gené
Amb un programa basat en música de tall romàntic, el pianista Nikolai Demidenko va passar sense gaire glòria pel cicle Palau 100 del Palau de la Música Catalana. Si bé la seva proposta no va resultar mancada d’interès, els elements amb els quals la va materialitzar van ser més aviat pobres. Encarar la música de Frédéric Chopin des d’unes coordenades que no siguin la brillantor i el fort contrast és una aposta arriscada. Ja vam veure en aquest mateix cicle Christian Zacharias abordar-la amb èxit des d’una perspectiva classicista. Demidenko va intentar una cosa similar, un Chopin recollit i opac, amb molt de pedal esquerre, auster en el rubato i neutre en la diferenciació de veus. El resultat, però, va ser una interpretació superficial d’alguns dels seus valsos i masurques, en què només les veus superiors destacaven en un discurs que resultà absent de veus mitjanes i greus. La construcció de la frase, excessivament mesurada i amb poca espontaneïtat, va contribuir a generar un conjunt pobre en contingut i d’expressivitat plana. A la segona part, Demidenko es va mostrar més còmode en les estructures reduïdes i més generós en el so. En les Variacions sobre un tema de Corelli, op. 42 de Serguei Rachmàninov, va eixamplar l’espai sonor, que va fer més comprensibles algunes segones línies, amb les quals va enriquir el contingut, i va donar més sentit a un fraseig limitat per l’estructura del tema. En Dithyrambe, op. 10 de Nikolai Médtner, autor poc escoltat a les sales de concerts i contemporani de Rachmàninov, vam poder tornar a comprovar, però, com la gran forma se li ennuegava i li costava mantenir la tensió en frases que s’acabaven desinflant abans d’arribar a culminar.
Dos bisos per tancar una nit freda, amb una porta que s’obria en el darrer, el Nocturn en Do # menor, opus pòstum de Frédéric Chopin, que feia pensar que tot podria haver estat diferent, que aquesta massa de so petita i amable amb què Demidenko es va presentar a Barcelona es podria haver fet menys opaca, més accessible en tota la seva magnitud i riquesa, si el pianista l’hagués tractat, com feia en aquell moment, des de la diferenciació de les veus, la clau per entrar en la profunda dimensió que ens proposa l’obra dels clàssics.
