PALAU 100 PIANO. Iván Martín, piano. Obres d’Scarlatti, Guinovart, Granados, Palomar, Amargós i Casablancas. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE GENER DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
L’extraordinària pulsació d’Iván Martín, unida a un ús del pedal absolutament conscient, fan del pianisme d’Iván Martín quelcom únic, que el situa a l’elit pianística espanyola dels nostres dies. Des que vam descobrir Iván Martín a Barcelona, la seva musicalitat meravellosa enlluerna cada cop i aconsegueix sorprendre l’oient, fins i tot aquell que ja coneix les seves virtuts.
Cal tenir en compte que en un repertori com l’escollit per a aquest singular homenatge al mestre del pianisme espanyol Enric Granados –amb el permís d’Albéniz–, les virtuts ja esmentades de Martín –pulsació i ús del pedal excepcionals– són intrínseques al repertori del mestre nascut a Lleida i base de l’escola Granados-Marshall, de la qual els deixebles encara ensenyen els fonaments, seguint el model d’Alícia de Larrocha, la màxima exponent.
Iván Martín, sense haver estat vinculat a aquesta escola, fa gala d’una sensibilitat i, sobretot, d’un precís equilibri entre l’arravatament típicament espanyol, la sensualitat i la melancolia romàntica, i tanmateix profundament mediterrània, a l’hora d’interpretar aquest repertori que malauradament es troben poc sovint en els músics que s’hi acosten. Per interpretar Granados no cal ser espanyol, però sí conèixer-ne l’estètica, l’univers, els colors, olors i sons.
I això no només ho coneix Iván Martín, sinó també els quatre músics congregats en aquest feliç homenatge pianístic a Enric Granados. Intercalades entre diverses sonates d’Scarlatti transcrites al piano per Granados –aprofitant els recursos acústics del piano modern en una època en què encara no era moneda d’ús la interpretació amb criteris històrics–, Martín va interpretar obres de quatre compositors catalans actuals, d’estètiques diverses, escrites en honor al mestre lleidatà.
Ja coneixíem els Valsos poètics d’Albert Guinovart, escrits en memòria d’Enric Granados a imatge i semblança dels originals. Escoltar-los en altres mans que no són les del seu autor va permetre una audició diferent i la descoberta, paradoxalment, d’un estil molt més propi de Guinovart que no pas en primeres audicions. Albert Guinovart va crear una obra magistral des la humilitat de l’acostament devocional als Valsos poètics de Granados. És evident la seva intenció directa de reproduir la fórmula original –fins al punt de seguir exactament el mateix esquema– i buscar el segell Guinovart en uns temes que, inevitablement, ens recorden l’obra original, però només en un primer moment. El resultat és, dèiem, una obra que en cap moment parasita l’obra original, sinó que, a més, aconsegueix portar al seu terreny la música, evocadora com l’original. Hauria estat francament interessant escoltar l’obra original en què s’inspira, just després d’escoltar l’homenatge de Guinovart.
Un altre encert fou intercalar les obres contemporànies entre les sonates d’Scarlatti –quin prodigi de pulsació és Iván Martín, no ens cansarem de dir-ho!–, cosa que permeté gaudir d’un concert concebut amb organicitat i ritme constant. Si bé les Sonates en Sol major i Mi major ens descobriren el segell típicament barroc de Domenico Scarlatti, la Sonata en Sol menor ens aportà un inusual cantó melancòlic gairebé preromàntic.
Les tres obres estrenades en aquesta ocasió ens descobriren aproximacions diverses a la figura de Granados. Hominatio d’Enric Palomar és una desconstrucció de les Quejas o la maja y el ruiseñor (un dels episodis més coneguts de Goyescas), que li serveix de base per a una obra insòlita i cubista, en què les figures retòriques del “ruiseñor” tenen un protagonisme destacat confrontades amb la foscor melancòlica de las “quejas”. Benet Casablancas escrigué Capriccio (una página para Granados) tot prenent el nom d’Enric Granados com una progressió aritmètica. L’estil de Casablancas es revela més lliure i poètic a mesura que passen els anys, com en aquesta peça que deixa entreveure unitats expressives pròpies de l’estil de Granados, però sempre enmig d’un llenguatge que busca l’evocació, la generació d’atmosferes sinuoses. En contrast amb les dues anteriors, l’obra de Joan Albert Amargós reversiona lliurement la Danza española núm. 5 –interpretada prèviament per Martín– amb un estil sincopat que podem reconèixer com a típic del jazz llatí, que curiosament casa força bé amb la música de Granados.
El concert finalitzà amb l’Allegro de concierto, peça virtuosa entre les que més abunden en el repertori de Granados, que Iván Martín posà a l’Olimp en una versió frenèticament mesurada però alhora impecable i delicada. Un delit per a les orelles que de ben segur deixà amb ganes de més a tots els oients.
