LADY MACBETH DE MTSENSK de Dmitri Xostakóvitx. Alexei Botnarciuc, Ilya Selivanov, Sara Jakubiak, Pavel Černoch, Núria Vilà, Goran Jurić, Scott Wilde, Mireia Pintó, Paata Burchulazde. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, direcció musical. Àlex Ollé, direcció escènica. LICEU. 25 DE SETEMBRE DE 2024.
A les envistes de l’any en què es commemorarà el cinquantè aniversari de la mort de Dmitri Xostakóvitx, els teatres espavilats van preparant, amb la idea de llogar-les a altres teatres i recuperar la inversió, noves produccions de Lady Macbeth del districte de Mtsensk, la segona, darrera i més cèlebre òpera del compositor.
Més que pels seus moltíssims mèrits musicals i dramàtics, aquesta òpera, una de les millors del segle XX, és –lamentablement– coneguda pel fet que a Stalin no li va agradar i la va criticar tan severament que no solament va desaparèixer dels escenaris durant molts anys, sinó que el compositor va arribar a témer per la seva vida. Julian Barnes ho explica a la novel·la El soroll del temps.
Diuen que Stalin, que era en una llotja amb Molotov i Zdanov, va marxar després del segon acte (com una part, per cert, del públic del Liceu el dia de l’estrena). Va ser una sort, si el dictador s’hagués quedat a veure els actes tercer i quart amb les escenes dels policies corruptes, del capellà borratxo i de la columna de presoners caminant cap a Sibèria, probablement hauria afusellat directament Xostakóvitx en comptes de criticar-lo.
Si Lady Macbeth va triomfar la nit de l’estrena va ser gràcies principalment a la labor excel·lent de Josep Pons, que amb aquesta direcció musical obre la seva darrera temporada com a director titular del Liceu. L’obra és endimoniadament difícil, amb passatges orquestrals dinàmicament frenètics i rítmicament arriscats, concertants molt complexos i escenes corals d’exigència inusual. Pons, especialitzat des de fa molts anys en música del segle XX, no solament va saber resoldre tots els problemes d’estricta tècnica musical, sinó que va estar sempre perfectament en estil, i sabent, per exemple, afegir als passatges que ho necessitaven la dosi de caricatura i de sarcasme àcid i amarg que tan sovint trobem en Xostakóvitx.
L’orquestra i el cor van respondre excel·lentment a les demandes del director i la partitura. La part dels solistes vocals, també molt exigent, era un meló per obrir: tots els papers principals estaven interpretats per cantants que debutaven al Liceu.
La soprano estatunidenca Sara Jakubiak, que no només debutava al Liceu, sinó també en el paper de Katerina, va ser qui millor ho va fer; la veu tenia seguretat, poder, projecció i el color vocal, tirant a fosc, era adequat al personatge. El seu compromís amb l’agosarada proposta teatral que se li feia des de la direcció escènica va ser absolut.
Pavel Černoch, que ha interpretat el paper de Serguei, l’amant, en diversos teatres importants, també va resultar ideal en tots els aspectes per al personatge. Ilya Selivanov va estar molt bé en el paper de Zinovi, el marit pusil·lànime, i Alexei Botnarciuc va fer molt bé el personatge de Boris, el sogre lasciu, pervers i tirànic, però vocalment hauria calgut una mica més de força.
En els papers secundaris van estar molt bé Goran Jurić i Scott Wilde en els papers del Popa i del cap de policia i cal destacar l’excel·lent rendiment escènic i vocal de Núria Vilà en el paper d’Aksinia.
Lady Macbeth és una òpera terrible, fosca, sòrdida, amb tres assassinats, un suïcidi i una violació en grup, que gira al voltant de Katerina, una dona insatisfeta sexualment i afectivament que, ofegada en un matrimoni de conveniència i assetjada per un sogre depravat, es lliura amb passió a un home que no és millor que els que ha conegut fins ara i que finalment, després d’un llarg trajecte de mort i depravació moral, l’abandonarà per una altra dona.
A Lady Macbeth el sexe ocupa un lloc molt important ja des de la primera escena; és un sexe estrictament biològic, salvatge, egoista, violent i agressiu, un sexe que, viscut com una necessitat que s’ha de satisfer imperiosament, potser proporciona plaer al cos però en cap cas felicitat a l’esperit.
La nova producció liceista de Lady Macbeth, signada en la direcció escènica per Àlex Ollé, gira al voltant i fa evident aquesta violenta pulsió sexual de l’obra. El decorat, obra d’Alfons Flores, fosc, com l’obra, està constituït per uns panells mòbils que recreen de manera molt abstracta els espais on transcorre l’acció escènica i que d’alguna manera evoquen una mena de casa que, en la ment de Katerina, és també una presó. Un llit que farà la doble funció d’altar del plaer on es consumarà el sexe i d’altar del sacrifici on es consumarà l’assassinat és present en escena en molts moments.
Tot el terra de l’escenari està cobert per dos dits d’aigua durant tota l’obra, una solució escènica sorprenent que Ollé ja ha assajat en altres muntatges operístics (Pélleas et Melisande). La presència de l’aigua es pot entendre com una premonició de mort; Katerina, que afirma al quart acte que “al bosc, a la profunditat del bosc, hi ha un llac, rodó i profund. L’aigua del llac és completament negra. Negra com la meva consciència. I quan el vent xiula al bosc, el llac fa onades, grans onades de por”, se suïcida llançant-se a l’aigua i arrossegant amb ella la seva darrera víctima. Sorprenentment, i de manera poc coherent amb la presència física de l’aigua en escena, en el muntatge del Liceu Katerina se suïcida amb un ganivet.
La proposta d’Alex Ollé no es genial però és bona. No tergiversa l’obra, la intensifica, mou bé els personatges, els caracteritza teatralment amb encert i deixa fluir la narració amb facilitat.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
