EL CASTELL DE BARBABLAVA de Béla Bartók. Nicholas Brownlee, baix-baríton. Victoria Karkacheva, mezzosoprano. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, director. LICEU. 12 D’ABRIL DE 2024.
Corria l’any 2008 quan es va representar la darrera funció d’El castell de Barbablava al Gran Teatre del Liceu. Setze anys més tard la mezzosoprano Victoria Karkacheva, amb oportú vestit blau, encarnava divendres passat la innocent i tafanera Judit endinsant-se en els secrets del misteriós castell de Barbablava, l’enigmàtic comte de qui s’enamora, personificat per Nicholas Brownlee, que debutava al Liceu com a inesperat substitut del baix hongarès Gábor Bretz, tot un especialista en aquest rol, però que, finalment, no va acudir a Barcelona per raons d’agenda.
La vintena representació al Liceu de l’única òpera de Bartók arribava en un punt clau de la temporada lírica, que coincidia amb l’estrena d’Orgia d’Hèctor Parra el dijous anterior i suposava, doncs, un reclam interessant i breu –poc més d’una hora–, en aquest petit parèntesi d’obres “peculiars” enmig de l’exigent programació lírica de grans formats.
Amb influències de Pelléas et Mélisande de Debussy, Lohengrin de Wagner i Elektra de Strauss, un Bartók de poc més de trenta anys va concebre aquesta partitura el 1911 exhibint un gran domini orquestral, acompanyat del llibretista i amic seu Béla Balázs, que barreja el clàssic de Charles Perrault amb les noves teories de Freud sobre la psique humana que s’havien popularitzat en la societat d’aquell incipient segle XX.
Tractant-se d’una òpera d’un sol acte en versió concert, sembla evident que l’acció dramàtica i la successió dels esdeveniments demanen a l’espectador més abstracció i imaginació que una d’escenificada, especialment tractant-se d’una trama tan concreta que gira al voltant de dos únics personatges. Per això hi ha qui podria opinar que un mínim joc de llums –que no impedís la lectura correcta als intèrprets– potser aportaria una mica de novetat i ajudaria l’espectador a recórrer les incògnites del castell amb una mica d’immersió.
Sigui com sigui, la parella protagonista va demostrar domini de l’hongarès i va oferir, amb la lectura psicològica pertinent, unes bones interpretacions que van anar consolidant-se amb cada nova cambra del castell. Va estar especialment inspirat el substitut britànic, Nicholas Brownlee, molt solvent en els greus i expressiu en la faceta no verbal. La mezzo russa va trobar-se còmoda en gairebé tots els registres –puntualment escassa en els greus– i va desvelar els secrets de Barbablava amb força inspiració, amb convincents encreuaments de mirades entre l’un i l’altre. La parella convidada va tenir els seus millors moments en les dues últimes cambres, tot coincidint amb el punt més tens de l’obra.
Pons va saber extreure el melodrama en una obra plena de simbolisme i va cercar els infinits matisos orquestrals d’una partitura molt exigent i canviant, en què van destacar moments de gran contemplació i bellesa, com la tercera cambra –la del tresor– o la quarta –la del jardí. L’orquestra va coronar-se amb un potentíssim clímax just abans de l’última porta –la que amaga el destí de les dones de Barbablava– per culminar aquesta obra mestra de Bartók que va tornar a un Liceu escàs de llotges lliures.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
