CONCERT ESPECIAL DEDICAT A MARIA CALLAS. Serena Sáenz, soprano. Marta Mathéu, soprano. Laura Vila, mezzosoprano. Orquestra Simfònica del Vallès. Irene Delgado-Jiménez, directora. Fragments i àries de Rossini, Bellini, Verdi, Offenbach, Mascagni, Puccini, Delibes i Bizet. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE NOVEMBRE DE 2023.
Dos dies abans de l’efemèride exacta i coincidint també amb la Tradicional Nit de l’Ara que organitza cada tardor per celebrar el seu aniversari –enguany ja en són tretze–, el diari «Ara» va organitzar al Palau de la Música un concert per recordar la icònica soprano grega Maria Callas amb motiu del centenari del seu naixement.
L’aniversari rodó brindava, de fet, l’ocasió perfecta per dissenyar un programa comercialment atractiu i apte per a tots els públics. S’hi van convocar tres de les millors cantants líriques del nostre planter per mostrar la diversitat del repertori de la Callas, però se’n van escollir els fragments més coneguts i digeribles, tot obviant les seves incursions en alguns compositors que ella va contribuir a recuperar però que no han entrat en la categoria dels clàssics. I les va acompanyar l’Orquestra Simfònica del Vallès, que va convidar per primera vegada al seu podi la directora catalana –establerta a Viena– Irene Delgado-Jiménez.
Delgado va ser, precisament, la primera triomfadora de la nit, en tenir clar que l’homenatge no havia de buscar en cap moment la reproducció de l’estil de la soprano grega, sinó que va donar llibertat a les cantants amb gestualitat meridianament clara i eficientíssima des de la discreció.
La soprano Serena Saenz no va trigar ni dos minuts a ficar-se el públic a la butxaca amb “Una voce poco fa” d’Il barbiere di Siviglia –de la qual l’orquestra va tocar l’obertura per encetar el concert–, si bé l’admiració encara havia d’anar en augment amb “Sempre libera” de La traviata. La seva facilitat insultant en el sobreagut és tan sols l’element més visible d’unes interpretacions que brillen en tot moment pel bon gust i la capacitat comunicativa.
Marta Mathéu la va encertar de ple en aparèixer a l’escenari pentinada amb un monyo alt, vestit llarg vermell i xal, tot recreant l’estilisme de la Callas en el cèlebre concert del 1958 a París –la remasterització d’aquella gravació arriba aquest cap de setmana als cinemes– per afrontar “Casta diva” de Norma, que va cantar, com ella, amb els braços agafats damunt del pit, com en una abraçada a si mateixa. Tant en aquesta com en altres intervencions –l’altra ària destacada va ser “Donde lieta uscì” de La bohème–, la soprano tarragonina va lluir bellesa tímbrica, un registre plenament homogeni i molta cura en la dicció.
I Laura Vila, que es va incorporar a la producció pocs dies abans del concert en substitució d’Anna Alàs, va abordar amb l’elegància que la caracteritza alguns rols tradicionalment interpretats per mezzosopranos que Callas també cantava. Va demanar algun petit canvi en el programa, com ara la incorporació de “Vieni, t’affretta” de Macbeth, de la qual va oferir una lectura vibrant i apassionada i va adequar-se perfectament al paper de Carmen, l’havanera de la qual no podia faltar, ja a la recta final del concert.
Com era d’esperar, també es van oferir combinacions de les intèrprets en forma de duos –la “Barcarolle” de Les contes d’Hoffmann o el duet de les flors de Lakmé– i el “Trio de les cartes” de Carmen.
L’orquestra va triomfar amb l’“Intermezzo” de Cavalleria rusticana, si bé li va costar més de trobar el to en alguns acompanyaments, com el de “Casta diva”, en el qual, encara freda, va faltar la precisió i delicadesa que la partitura demana.
El final de festa, ja fora de programa, el va constituir un arranjament del “Brindis” de La traviata que, davant l’entusiasme del públic que omplia de gom a gom el Palau, va ser repetit. Un bis del bis.
Imatge destacada: (c) Diari Ara.
