Presència amb escreix

SAMPLER SÈRIES. Exaudi. Dir.: James Weeks. Obres de Harrison, Frey, Smith, Sciarrino i Feldman. L’AUDITORI. 27 DE GENER DE 2019.

Fora de sèrie, tècnicament i expressiva. Afinació, timbre, control dinàmic; en el so i en el silenci. Les vuit veus d’Exaudi, el conjunt vocal del Regne Unit especialitzat en música de creació actual, demostraren la seva indubtable solidesa musical diumenge passat a la Sala Pau Casals de L’Auditori.

Més enllà de qüestions interpretatives, el concert comportà dos encerts interrelacionats d’entrada: l’organització de l’espai i la tria del repertori. Es convidà el públic a seure a l’escenari, ben a prop dels músics, per tal de poder apreciar amb detall les múltiples subtileses sonores i les delicadíssimes dinàmiques (p-pppp) de les obres escollides. Aquest darrer aspecte fou l’eix central que donà coherència immediata a un programa d’estètiques relativament properes, amb l’excepció de la selecció de tres dels Dotze madrigali (2007) de Salvatore Sciarrino, la qual va servir per proporcionar el contrast merescut després de l’escolta de les obres de Jürg Frey, Linda Catlin Smith i Bryn Harrison.

Amb l’estrena nacional d’Eight voices (2011) d’aquest últim compositor va començar el concert. Harrison té una trajectòria compositiva basada en l’extrema repetició i lleugera manipulació de patrons melodicorítmics. Obres com Repetitions in extended time, escrita el 2008 per a l’Ensemble Plus Minus, o la més recent A form in search of itself (2016), estrenada pel Wet Ink Ensemble, són exemples d’aquesta estètica influïda pels primers minimalismes estatunidencs i també, molt particularment, per l’obra de Morton Feldman (el mateix objectivisme del títol de l’obra de Harrison, amb la descripció de les forces instrumentals, recorda les obres de Feldman de després dels anys setanta, amb títols com Cello and orchestra, Five pianos o Clarinet and string quartet).

Eight voices no fou una excepció en la trajectòria de Harrison: el contrast entre un motiu curt amb força dinamisme intern –unes poques altures seguides per un glissando ascendent– i la naturalesa estàtica de l’organització externa al motiu –les múltiples repeticions i juxtaposicions d’aquest– fou el desencadenant d’una forma en quatre seccions molt similars d’una obra que es feu feixuga, paradoxalment, per la seva poca durada. La coneguda citació de Feldman (Up to one hour you think about form, but after an hour and a half it’s scale. Form is easy: just the division of things into parts. But scale is another matter)[1] prengué sentit en aquest context. I és que els setze minuts de subtilíssimes modificacions motíviques que durà l’obra no tenen la convicció de quatre o més hores de processos repetitius d’aquesta mena, on l’oient inevitablement es troba amb dues opcions: marxar de la sala o quedar-s’hi i deixar-se emportar, no per les seves pròpies expectatives d’allò que hauria de ser un desenvolupament formal “adequat”, sinó per la insistència del material sonor de l’obra, el qual vol existir de facto (pensem en el Feldman de les quatre hores de durada de For Philip Guston o en l’String Quartet núm. 2, que se’n va cap a les sis hores). Potser és el fet que Eight voices preferís formar part de la lògica del concert tradicional, tot posant-la per damunt de la confiança en el potencial dels seus propis materials, allò que la va convertir en quelcom dèbil, abatuda des de bon principi.

La segona obra del concert, així com també la quarta, foren de Jürg Frey, compositor suís associat a l’escola Wandelweiser, coneguda per una música basada en el silenci i l’absència de grans sonoritats. Assistírem a l’estrena mundial d’Out of chorales (2018), plena d’harmonies denses, precioses en les seves dinàmiques apagades, afinades magistralment pels components d’Exaudi. El diàleg entre notes llargues i suaus, solitàries, cantades pel contratenor Tom Williams i el tenor David de Winter, i els acords de les altres veus fou el detonant d’una estructura uniforme i simple. Shadow and echo and jade (2014-16), l’altra obra de Frey al programa, despertà més interès a pesar de compartir diverses propietats amb Out of chorales. El canvi de localització dels cantants, amb els baixos al centre i les sopranos als extrems, propicià un context on el so es pogués “moure”: una nota llarga passava d’una banda a l’altra, d’una soprano a l’altra; d’aquesta manera l’èmfasi recaigué no pas en la relació entre altures, sinó en els canvis tímbrics en l’espai i entre una mateixa altura produïda per cordes vocals i ressonàncies corporals diferents –les harmonies dels cossos. El silenci, rodejat d’escasses sonoritats, hi tingué un paper essencial: temps per a inquietuds, per recordar aquells sons que ja no existeixen i imaginar aquells que vindran, per qüestionar fins i tot l’aparentment innegable dimensió temporal de la música.

L’última secció de Shadow and echo and jade fou el moment culminant del programa. De sobte, l’augment de l’energia dels motius, valents i enfortits després de llargs períodes absorbits en la quietud del silenci, va generar una sensació de drama gens habitual anteriorment. Això, conjuntament amb un moviment de veus descendent que recordà un basso lamento purcellià en la llunyania, va convertir Shadow and echo and jade en una obra completa, capaç de qüestionar la seva pròpia índole callada per tal d’oferir a l’oient la possibilitat d’explorar indrets de la percepció amagats fins llavors.

El protagonisme de silencis –absoluts i acolorits– fou un aspecte fonamental de la major part del vespre. Uncertain (2017) de Linda Catlin Smith també en fou partícip, tot i comptar amb una densitat sonora i un ús dels intervals més tradicional. Les seves sisenes i segones majors i menors ascendents, melòdicament o juxtaposades, recordaren aquelles harmonies de The desert music d’Steve Reich, tot i fomentar un ventall estètic prou allunyat de la marcada pulsació habitual en la música del compositor minimalista. Malauradament, la comprensió del text –fragments de The years de Virginia Woolf– fou pràcticament impossible, un fet que s’hauria pogut evitar si una còpia de la lletra hagués estat inclosa al programa de mà. És possible, doncs, que certs aspectes de semàntica musical entre text i l’abstracció del so, d’interès potencial, es perdessin en la textura general de l’obra.

Sciarrino i Feldman tancaren un concert d’una qualitat musical indiscutible, tant compositivament com interpretativa. El primer, amb tres madrigals (La cicala, O Iodola i Sole alto) contraris a la lògica establerta durant les quatre primeres obres. Fills d’una forta tradició d’alt modernisme europeu, els madrigals a cinc i sis veus foren moguts i juganers, generalment dubtosos del tipus de repetició exposada en les obres anteriors. L’obra de Feldman, Christian Wolff in Cambridge (1963), fou monolítica: quasi homofonia rítmica, acords densos i més o menys dissonants, interpretats amb una dinàmica global suau, que retornà el públic al món anterior del silenci i les seves variacions com a origen de l’art musical.

El públic va aplaudir amb efusió, fet que dugué els membres de l’Exaudi a haver de sortir fins a tres vegades a saludar al final del concert. Una ovació merescuda, que també s’emportà James Weeks, el director i cofundador del conjunt, el qual demostrà saber teixir amb escreix la complexitat de les partitures interpretades amb les capacitats dels cantants.

Cal celebrar l’existència d’aquest tipus de propostes arriscades i la feina feta des del Sampler Sèries i L’Auditori per materialitzar-les. Esperem que més concerts d’aquesta mena segueixin omplint les sales de Barcelona i de tot Catalunya.

Imatge destacada: Exaudi. © Matthew Andrews (foto d’arxiu)

[1] “Fins a l’hora penses en forma, però després d’una hora i mitja és escala. La forma és fàcil: només és la divisió de les coses en parts. Però l’escala és una altra qüestió” (traducció de l’autor). Paul Griffiths, Morton Feldman, http://www.cnvill.net/mfgriff.htm.