CONCERT DE CLOENDA D’EL PRIMER PALAU. Aëris Trio (Juan Carlos Rivas Perretta, oboè; Carlos Tarancón Mateo, fagot; Yolanda Fernández Anguita, clarinet). Obres de W. A. Mozart, Isang Yun i C. Ph. E. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Xavier Pujol
El cicle-concurs El Primer Palau ha arribat als vint anys. Felicitats! La fórmula sembla estranya, un cicle que també és un concurs, però funciona. Vint anys d’activitat ja per si sols avalarien el cicle, però a més la llista de guanyadors d’El Primer Palau, que inclou noms que figuren entre el bo i millor dels joves intèrprets espanyols, com Javier Perianes, Daniel Ligorio, Cuarteto Quiroga, José Menor, Pau Codina, Juan de la Rubia, Francesco Tristano o Enrique Bagaría, entre molts d’altres, constitueix la prova definitiva de la validesa i eficàcia de la insòlita fórmula.
El concert de cloenda d’aquesta edició va estar ocupat a la primera part pel lliurament als guanyadors dels premis patrocinats per l’empresa Mitsubishi Electric. Tant el Premi El Primer Palau 2015 com el Premi de la Crítica van ser atorgats al Trio Vasnier, integrat per Pedro López (flauta), Carmen Alcántara (arpa) i Samuel Espinosa (viola).
La segona part de l’acte va incloure, com hi és tradicional, l’actuació del grup guanyador de l’edició de l’any passat, en aquest cas l’Aëris Trio, un grup de vent fusta integrat per oboè, fagot i clarinet.
Els Aëris van interpretar en primer lloc un Divertimento de Mozart, el KV Anh 229 que va ser la peça que finalment els va quedar més bé, amb un sentit del fraseig, una unanimitat de concepte i un equilibri dinàmic de molt alt nivell. Va seguir una peça d’alta exigència del compositor coreà nacionalitzat alemany Isang Yun (1917-1995) d’interpretació complexa i d’audició i seguiment encara més complexos. La sessió es va cloure amb una peça força insòlita, una raresa, el Trio Sonata en Do menor Wq 161 de Carl Philipp Emanuel Bach subtitulat “Sanguineus & Melancholicus” que figura que representa el diàleg –dificultós, tot s’ha de dir– entre un ésser “sanguini”, en aquest cas l’oboè, i un de “malenconiós”, el clarinet. Un cop s’esgota la sorpresa inicial i la broma, la peça acaba essent una mica poca-solta i d’un interès molt limitat.
Tant en aquest concert de cloenda com en els anteriors del cicle El Primer Palau va passar que molt públic que ignorava els protocols habituals dels concerts de música “clàssica” va aplaudir entre moviment i moviment d’una mateixa peça. A alguns “melòmans”, els irrita molt que això passi, ho censuren vivament i ho consideren de mala educació. Ho trobo erroni.
Que no s’apaguin els telèfons mòbils, que es respongui el correu electrònic o es mantingui un xat via Whatsapp mentre els artistes són a l’escenari actuant –i això, desgraciadament, passa molt sovint– sí que és una falta de respecte i una mostra de mala, molt mala educació. Aplaudir entre moviment i moviment només vol dir que aquella persona agraïda i ben intencionada no ha rebut al llarg de la seva vida gaire informació sobre els usos i costums musicals de la nostra societat. Vol dir que, probablement, per a aquella persona aquell també està sent el seu “Primer Palau”. Tots hi debuten. No hi veig cap inconvenient.
