LUIS FERNANDO PÉREZ, piano. Obres de Granados, Albéniz i Falla. ACADÈMIA MARSHALL. 14 DE JUNY DE 2018.
És de justícia començar aquesta crítica fent, vet aquí, autocrítica. Els qui ens dediquem al noble ofici d’anar pel món dient què ens semblen els concerts que fan els altres –els nostres talents, si en tenim cap, van per altres camins– sovint caiem en la temptació d’anar als grans auditoris i no recordem amb prou freqüència la molt bona música que es fa en altres espais de tot Catalunya. La «Revista Musical Catalana» té una sensibilitat especial per aquests espais, però tot i així qui signa reconeix que podria prodigar-se més en l’assistència a llocs menys concorreguts.
A què ve a tomb, això? L’Acadèmia Marshall, fundada per Enric Granados, és un d’aquests llocs on es fa molt bona música i que són menys coneguts del que mereixerien. Escoltar concerts entre les parets on els deixebles de Granados van viure i treballar, on es va formar i va ser mestra de mestres Alícia de Larrocha, i per on l’últim segle han desfilat tants músics de renom que és impossible enumerar-los, ja és un al·licient per se. Però, a més, la petita sala on es fan concerts encara és avui dia un espai idoni per gaudir de la música de prop: en primer pla i sense maquillatge. Només un piano, un pianista i no gaire més de cinquanta persones expectants. Això és una cosa que no ens poden donar els grans auditoris.
El concert anunciat per tancar aquesta temporada el protagonitzaven l’actual directora de l’Acadèmia, Marta Zabaleta, i el violoncel·lista Asier Polo. Problemes d’agenda van obligar a canviar els plans i buscar-hi un substitut de luxe: Luis Fernando Pérez. Pérez ha actuat als grans escenaris abans esmentats i obtenint sempre el reconeixement del públic i la crítica. Per tant, tenir ocasió de veure’l de prop, poder estar amatents a cada moviment de les mans sense perdre’n cap detall era una ocasió que calia aprofitar, i la sala de l’Acadèmia Marshall és el lloc idoni.
Pérez va presentar un programa amb música de Granados, Albéniz i Falla, tres dels quatre grans noms de la música espanyola de tots els temps (Tomás Luis de Victoria no va escriure per a piano, és clar). Escoltar el Granados de Luis Fernando Pérez hauria de ser obligatori a totes les escoles de música, i més encara després de les commemoracions de l’Any Granados. Qui pensi que després de tot el que s’ha dit ja no es pot dir res més, s’equivoca. Pérez presenta una versió vigorosa i arriscada tant de les Goyescas com de les Danzas españolas. Els rubatos portats a l’extrem i els contrastos de tempos i de dinàmiques exagerats, però sempre buscant transmetre el que diu la partitura, són marca de la casa i ens recorden un detall important: Granados era un gran improvisador, i tant les anotacions a les seves partitures com els seus enregistraments en rotlles de pianola ens permeten saber que ell mateix es deixava portar pels rampells (molt ben estudiats, no ens enganyem) del moment. És la gràcia de la música, i Luis Fernando Pérez en fa bandera: una interpretació apassionada i sorprenent malgrat incloure en el programa algunes de les planes més populars del compositor (les danses “Andaluza” i l’“Oriental”), tot portant a la vida una música centenària i fent-nos mirar amb aire fresc uns camins molt transitats.
El mateix es pot dir dels Cantos de España d’Albéniz. Deixeble d’Alícia de Larrocha i de Carlota Garriga, impressiona com Luis Fernando Pérez és capaç de fer anar les obres al seu terreny i exposar-les amb veu pròpia, des de la subtil “Córdoba”, on va demostrar un finíssim instint per abordar la paleta de colors, matisos i emocions, fins al frenètic “Preludio” o les animades “Seguidillas”. A cada obra, a cada compàs, va saber trobar el matís adequat per bastir una narració coherent i mesurada, i al mateix temps apassionada i sense encotillaments.
El concert el va tancar l’arranjament per a piano d’una selecció de parts d’El amor brujo de Falla, que va permetre no només seguir jugant amb els matisos que brinda l’escriptura d’un compositor lleugerament posterior, sinó també deixar com a colofó la cèlebre “Danza ritual del fuego”. Aprofitant l’impuls agafat per tocar la darrera nota, l’intèrpret es va aixecar del piano d’una revolada per rebre l’aplaudiment, també dempeus, del públic. Com a propina, un Mompou que, segons el que va explicar el pianista, no va estar prou ben tocat per culpa del refredat que arrossegava. En fi, si toca així constipat, és obvi que serà bo que el tornem a veure aviat per aquestes contrades per gaudir de com ho fa quan està sa. I queda pendent, és clar, el concert de Marta Zabaleta i Asier Polo per a la propera temporada. Una recomanació: estigueu atents al que fan a la Marshall. Jo prometo d’anar-hi més sovint.
Imatge destacada: Luis Fernando Pérez (foto d’arxiu)
