EL PRIMER PALAU 2014. Paula Martínez Bonfill, flauta, i Fermín Villanueva, violoncel. Cuarteto Klimt i Aëris Trío. PALAU DE LA MÚSICA. 22 i 29 DE SETEMBRE DE 2014 (respectivament).
Per Josep Barcons
En comptes de presentar-se en quatre setmanes consecutives –tal com ha passat en les darreres edicions–, el cicle El Primer Palau d’enguany reparteix les seves quatre sessions en dos blocs. Un primer bloc (el que ens ocupa en aquest escrit) acollia els concerts de dilluns 22 i dilluns 29 de setembre, mentre que el segon bloc serà el corresponent als concerts del dimecres 15 d’octubre i del dijous 23. En total vuit intèrprets repartits en quatre concerts de la manera següent: cinc solistes i tres agrupacions de cambra. I encara, com a propina, un concert extraordinari (fora de concurs, el 20 de novembre), en el qual actuarà Sara Cubarsi, la violinista guanyadora de l’edició anterior, acompanyada de la pianista Seungwoon Lee.
L’entrada assequible als concerts d’El Primer Palau fa que la sala s’ompli no sols de la claca familiar i amiga, sinó també de turistes que –probablement més interessats en l’arquitectura i en el col·leccionisme de selfies modernistes que no pas en la música– aplaudeixen no ja entre moviment i moviment, sinó que fan l’intent de fer-ho fins i tot entre secció i secció d’un minuet-trio-minuet! Per això, en l’educada locució de cada inici de concert, en què –en català, castellà i anglès– s’adverteix que no és permès de fer fotografies, potser valdria la pena afegir-hi (com suggeria un membre del jurat d’aquest certamen) un més realista during the performance. I, de passada, s’hi podria afegir un do not applause until the end of each work, llevat que –amb els ulls posats en els xous televisius nord-americans– es vegi més efectiu (com suggeria un altre membre) posar rètols lluminosos a l’escenari amb la llegenda APPLAUSE i SILENCE que guiïn el públic en el difícil art de no aplaudir a deshora.
Per als intèrprets a l’escenari, aquests aplaudiments inesperats poden resultar més o menys impertinents, però en tot moment van saber mantenir les formes. Els quatre intèrprets que han actuat fins ara (dos solistes i dos grups de cambra) ja estan bregats en aquestes qüestions. Tots tenen una trajectòria prou sòlida darrere com perquè aquesta experiència híbrida entre el concurs i el concert que és el cicle El Primer Palau continuï sent una fórmula reeixida. En tots els casos el nivell musical dels intèrprets va estar a l’alçada de les expectatives (malgrat que actuïn a l’escenari del Palau, cal no oblidar que és un concurs de joves intèrprets!), amb l’excepció, només, del Cuarteto Klimt, que va mostrar problemes notables d’afinació que, tanmateix –jutjant-ho pels aplaudiments–, sembla que van passar desapercebuts a bona part del públic.
En el concert del 22 de setembre actuaven la flautista Paula Martínez Bonfill a la primera part i el violoncel·lista Fermín Villanueva a la segona. Ben acompanyada sempre al piano per Nikolai Xalamov, Martínez va proposar un recorregut que anava de Bach a Oltra. La Sonata en Do major, BWV 1033 va ser tocada amb elegància i musicalitat per aquesta flautista nascuda a Esplugues de Llobregat fa 25 anys que extreu un so acuradíssim del seu instrument. Si en el Bach les dinàmiques van ser contingudes i estilísticament pertinents, en la resta d’obres es va trobar a faltar una mica més d’amplitud dinàmica i de varietat tímbrica. La sonata Undine de Carl Reinecke permeté que Martínez demostrés la seva bona tècnica, però el poc interès musical de l’obra donava poc joc interpretatiu, la qual cosa féu minvar l’atractiu de la seva intervenció. El mediterranisme lluminós i simpàtic de la Sonatina de Manuel Oltra va permetre descansar de les corredisses musicalment poc significatives de l’obra anterior, i l’acabament de la primera part amb la Sonata de Poulenc va ser una bona tria, presentada de manera orgànica i convincent.
A la segona part, Fermín Villanueva va proposar un programa que –igual que a la primera part– s’acostava als 50 minuts de música. També acompanyat de piano (en aquest cas d’Ayako Tanaka), Villanueva va encetar la seva actuació amb unes Variacions de Beethoven sobre La flauta màgica de Mozart que van sonar correctes, però poc variades quant a caràcter. La gran Segona Sonata per a violoncel i piano de Johannes Brahms va quedar una mica gran a aquest jove músic de 21 anys. No pas per cap mancança tècnica, sinó pel fet que una obra com aquesta sembla que demana una maduresa (no ja musical, sinó vital!) que només s’adquireix amb el temps. Curiosament, Fermín Villanueva va plantejar un primer i quart moviments poc arravatats, mentre que el segon i el tercer van ser els moments de tot el concert en què el seu temperament, el seu bon so i la seva gràcia van surar més clarament. Per acabar la seva intervenció, aquest músic pamplonès va optar per l’“Intermezzo” de les Goyescas, que va abordar amb un vibrato enèrgic que –en comptes de fer volar les frases inspirades de Granados– feia minvar de densitat i puresa el so del seu bon instrument.
En el segon concert, el Cuarteto Klimt no va estar al nivell que la seva trajectòria sembla avalar. Si bé hi havia bones intencions en el fraseig i en l’expressivitat, les mancances d’afinació (derivades o accentuades per un so força retret) no van permetre gaudir de la seva proposta. Tant en les harmonies òbvies i transparents de l’opus 20 núm. 6 de Haydn com en la major complexitat del primer quartet de Bartók, aquesta manca de pulcritud en l’afinació va desmuntar l’interès de la seva intervenció. Així, tot i que en la Fuga a 3 soggetti del Haydn se sentissin bé els relleus temàtics o que en el Bartók hi haguessin clímaxs ben aconseguits, els desajustaments d’afinació van emmascarar tota possibilitat de gaudir-ne. En els moments de màxim desajust, l’orella només trobava consol –i ho diem sense ànim de semblar cruels– si es feia l’exercici d’imaginar que el que s’escoltava era una transcripció passada pel sedàs microtonal d’un Alois Hába, un Harry Partch o un Georg Friedrich Haas. Així, la resta de paràmetres no quedaven velats i obnubilats per qüestions d’afinació.
A la segona part del concert també hi va haver algun lleu desajustament d’afinació en algun moment esporàdic de l’actuació de l’Aëris Trío. Però la musicalitat delicadíssima i el treball de perfecció cambrística dut a terme pels components de la formació (quant de treball ben fet s’intueix darrere!) convertien la seva proposta en l’antítesi manifesta del que s’havia viscut a la primera part. La Sonata en Fa major de Johann Adolph Hasse (per a la qual van comptar amb el suport en la realització del continu de Jon Sarasua) va ser un prodigi de bona entesa, amb una coordinació en les respiracions, els atacs i les dinàmiques de perfecció no pas mil·limètrica, sinó micromil·limètrica. Juan Carlos Rivas Perretta a l’oboè (quins pianos!), Yolanda Fernández Anguita al clarinet i Carlos Tarancón Mateo al fagot van brillar amb una maduresa i un estat de forma envejables. Després de la Sonata de Hasse, el Divertimento núm. 1 de Mozart va permetre’ls arriscar-se en la interpretació del repertori clàssic (sempre tan exposat!), de la qual cosa –com si fessin honor al seu nom– van sortir absolutament airosos. Per acabar, aquest trio de vent va optar per l’humor folklorístic de la Sonatina de Sándor Veress, fent gala d’una intel·ligència i mesura en la tria del repertori (menys de 40 minuts de música, respecte dels prop de 50 de la resta de companys de cicle) que va fer que al final de la seva actuació quedessin ganes de més.
Si en volen més…, el proper concert és el dimecres 15 d’octubre, a les 19.30 h!
