PALAU 100 PIANO. András Schiff, piano. Obres de Haydn, Beethoven, Mozart i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE MAIG DE 2016.
Per Lluís Trullén
Màgic, fascinant, poètic, sublim… serien alguns dels qualificatius que podrien definir el recital d’András Schiff en què algunes de les darreres sonates de Haydn, Mozart, Beethoven i Schubert van omplir de música el Palau, tal com ja havia succeït en el seu concert de la temporada passada. Schiff, com els llegendaris Brendel, Kempff, Barenboim…, assoleix una transcendència musical que per la seva naturalitat expressiva, per la seva claredat de dicció, t’acaba atrapant dins d’un discurs del qual resulta poc menys que impossible escapar. La gràcia i la claredat amb què es va apropar al preciosisme rítmic de la Sonata Hob. XVI:50 de Haydn o la naturalitat que es podia copsar en tots els compassos de la celebèrrima Sonata en Do major, KV 545 de Mozart, eren un elogi a la forma sonata clàssica, un model de com cal construir el discurs d’aquestes obres de precisa claredat formal i d’exemplificador desenvolupament tonal. Schiff, però, no deixava passar l’ocasió per incloure unes ornamentacions en les repeticions de fragments de la Sonata de Mozart, al més pur estil clàssic, que dotaven d’un punt més de color aquesta partitura magistral.
Si la Sonata escoltada de Haydn pertanyia a la darrera trilogia dedicada al gènere del llegat del compositor, el mateix succeïa amb les dues obres de Beethoven i Schubert que completaven el recital. Dues obres com l’op. 109 i la D. 958, que traspassen totes les pautes clàssiques –en el cas de Schubert des d’un punt de vista tonal–, obren ambdues les darreres trilogies sonatístiques dels autors, en les quals vam veure l’altra vessant del pianisme de Schiff. L’aprofundiment, la serenitat, la increïble diferenciació de nivells de sonoritat (molt en la línia de Sokolov) que va mostrar-nos en el tema amb variacions de l’“Andante” final de la Sonata de Beethoven va ser un veritable prodigi interpretatiu. A nivell tècnic, Schiff va estar impecable, amb una precisió absoluta en el complex trinat que acompanya les darreres pàgines de la Sonata, però per sobre de tot pel que fa al sentit musical. El seu va ser un Beethoven enfocat a la vessant romàntica, de contrast, apassionat, però alhora s’hi respirava una serenitat contemplativa ben pròpia de la naturalitat amb què Schiff toca el piano.
El seu detallisme es va copsar en la monumental Sonata D. 958 de Schubert, la més fosca de la trilogia, la més complexa quant a canvis tonals i que posseeix l’essència romàntica pròpia dels darrers cicles de lieder. Del Do major de la inicial Sonata de Haydn, passàvem al Do menor de la Sonata de Schubert, enfocada des d’un punt de vista apassionat però cuidant que la inefable melodia schubertiana predominés malgrat la riquesa tímbrica de l’“Allegro” o dels colors rítmics de l’ombrívola tarantel·la final. Una versió reflexiva i interioritzada d’acord amb aquella confrontació serena amb la mort que Schubert va expressar en les seves darreres sonates.
Si en l’anterior recital al Palau, Schiff es va decantar per un piano Bechstein, aquest cop va optar per dur-hi un meravellós Steinway d’una sonoritat realment espectacular. Caldrà veure si en el proper recital opta pel nou model Bösendorfer o continua apostant per aquest Steinway.
Schiff es va acomiadar amb el sublim “Andantino” de la Sonata D. 959 de Schubert i amb el primer moviment del Concert Italià de Bach, abans d’interpretar una pinzellada amb aires beethovenians per cloure un recital que va ser un veritable homenatge a la sonata per a piano.
