LA SERVA PADRONA, intermezzo en dues parts, amb música de G. B. Pergolesi i llibret de G. A. di Federico. Sara Blanch, Juan Carlos Esteve. Miquel Gorriz. IL SEGRETO DI SUSANNA, intermezzo en un acte, amb música E. Wolf-Ferrari i llibret d’E. Golisciani. Beatrice Jiménez. Enric Martínez-Castignani. Miquel Gorriz. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir. d’escena: Carles Ortiz. Dir. musical: Santiago Serrate. Producció de l’AAOS. TEATRE LA FARÀNDULA DE SABADELL. 27 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Roberto Benito
La serva padrona obre l’òpera bufa en la història del gènere líric amb el seu èxit el 1733 a Nàpols i sobretot després de la seva versió francesa, en l’anomenada Querelle des bouffons. I en aquesta ocasió ha estat sàviament programada per l’AAOS amb un altre intermezzo del segle XX, Il segreto di Susanna, que fa un homenatge a Pergolesi des de l’estètica de la Nuova Scola Italiana a la qual pertany E. Wolf-Ferrari.
Una mateixa bella escenografia amb algun canvi de mobiliari uneix tots dos intermezzi, en què els seus personatges, a manera d’arc temporal, s’entrecreuen i desenvolupen els seus “embolics” al mateix espai escènic. La direcció escènica de Carles Ortiz ha sabut fer-nos descobrir l’humor i la ironia d’ambdues composicions amb un gran ritme interpretatiu i sobretot gràcies a l’incommensurable Miquel Gorriz, que recrea els dos criats amb una capacitat mímica superba.
La Serpina de Sara Blanch va ser brillant, amb una veu segura, present, facilitat en els aguts i les ornamentacions, gràcia escènica i molt bona dicció, tot destacant en la seva ària estel·lar “Stizzoso, mio stizzoso”. Juan Carlos Esteve va ser un Uberto correcte, amb un registre greu i mitjà més brillant que l’agut, però que va saber pal·liar la seva joventut amb una capacitat actoral plena d’humor i actitud apropiada al personatge. Tots dos, Juan Carlos Esteve i Sara Blanch, van fer un duo final d’antologia, amb elements de gràcia eròtica inclosos.
Cent setanta-sis anys més tard de l’estrena napolitana de l’intermezzo de Pergolesi s’estrenà l’intermezzo de Wolf-Ferrari a Munic com a homenatge a aquest gènere buffo tan difícil i que recull en aquesta obra diferents picades d’ullet a altres òperes de Mozart (amb els seus personatges desconfiats de comte-comtessa de Le nozze di Figaro), de Verdi amb el seu final falstafià (“Tutto è fumo a questo mondo”) i diverses influències estètiques d’altres compositors contemporanis de Ferrari, com Schreker, Strauss, Zandonai, etc.
El comte Gil d’Enric Martínez-Castignani va ser una delícia d’interpretació, tot conservant aquest difícil equilibri entre humor i drama, gelosia i amor que comporta el seu personatge, i imposant-se ja des de la seva primera gran escena “E in salotto”. La Susanna de Beatrice Jiménez va tenir l’elegància canora i escènica d’una persona de noble nissaga però al seu torn temorenca del maltractament del seu marit, com va demostrar en la seva ària “Che palpiti!, che palpiti!”. Novament cal destacar el Sante de Miquel Gorriz, amb aquesta ironia enganyosa del criat que col·labora en l’embull com a Figaro per ajudar la comtessa i riure’s del comte. Si bé la part musical del Pergolesi va ser més monòtona i pobra des del fossat, tot el contrari va succeir amb la vivesa i la riquesa de matisos que va saber imprimir Santiago Serrate des de l’obertura de l’òpera de Wolf-Ferrari.
S’ha d’agrair la bona intuïció i gosadia d’aquesta Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell per oferir-nos amb molta dignitat aquestes dues obretes que normalment es representen a piano i en petit format. Felicitats per un treball d’alta qualitat que dissortadament es queda en dues representacions a Sabadell, tot i que perfectament es podria integrar en el cicle Òpera a Catalunya.
