2015 BBC Proms. BBC Symphony Orchestra. Stephen Farr, orgue. Sakari Oramo, director. Obres de Sibelius, Leifs i Hillborg. Beethoven. Royal Albert Hall (Londres), 21 d’agost de 2015
Per Lluís Trullén
Des que es va celebrar la primera edició dels Proms un llunyà agost de 1895, aquest festival londinenc s’ha convertit en quelcom únic i particular del panorama musical mundial. La quantitat de concerts que integren aquesta temporada estiuenca –enguany amb quasi una vuitantena de programes– ve acompanyada per la participació d’orquestres, solistes i directors de fama internacional. A tall d’exemple, en un període d’uns deu dies hi podem trobar els noms de Barenboim, Schiff, Yuja Wang, Tilson Thomas i l’Orquestra de San Francisco o Mitsuko Uchida, entre altres intèrprets.
En aquesta edició, la integral simfònica de Sibelius i Nielsen (per commemorar-ne el 150è aniversari), més de trenta estrenes, els Last Night Proms dedicats a Bach, òperes de Mozart, Monteverdi i Xostakóvitx, la interpretació de vint-i-tres concerts de piano… han format part d’aquesta temporada. La cèlebre sala del Royal Albert Hall, seu dels Proms des de fa noranta anys, s’omple concert rere concert de públic amb les seves 5.000 localitats, a les quals cal afegir els centenars d’espectadors que se situen drets a la platea. Públic divers, amb presència de nombrosíssims estudiants de música, molts d’ells procedents del monumental Royal College of Music situat a pocs metres de la sala, i que en un dels tres concerts celebrats divendres passat (tots amb les localitats exhaurides gràcies en part als preus més que assequibles) van poder fruir d’un programa heterogeni dedicat a obres de Sibelius, Leifs, Hillborg i Beethoven. En una sala il·luminada amb tons vermellosos i al sostre blaus, damunt l’escenari va situar-se la BBC Symphony sota la direcció de Sakari Oramo, titular de l’orquestra i de la Reial Orquestra Filharmònica d’Estocolm. Tot el brogit inicial del públic va transformar-se en un silenci sepulcral: ni un so de telèfon mòbil, ni un estossec, ni un paper de caramel van importunar el decurs de les més de dues hores de concert.
Les notes del poema simfònic Tapiola van començar a sonar sorgint d’una orquestra compacta, de sonoritat brillant, i que amb l’elegant direcció d’Oramo (un dels màxims especialistes en la música de Sibelius i que té enregistrada aquesta obra amb la Simfònica de Birmingham) van recrear aquesta obra màgica que pren el nom de Tapio, el déu finlandès dels boscos. La impetuosa i descriptiva versió escoltada va precedir l’espectacular concert per a orgue i orquestra de Jón Leifs, composició iniciada el 1917 i que no va ser completada fins a l’any 1930. El monumental i gegantí orgue del Royal Albert Hall va sonar amb tota la seva plenitud a les mans d’Stephen Farr, que va extreure’n no només les sonoritats plenes de dissonàncies a causa de les nombroses tensions harmòniques, sinó totes les textures delicades que en el decurs de la Passacaglia (amb les seves trenta variacions) van succeint-se davant una escriptura basada en les dotze notes de l’escala cromàtica. Sonoritat vigorosa i monumental i perfectament equilibrada amb el so d’una orquestra novament brillant per afrontar aquesta música de sonoritats eclèctiques d’un autor format a Leipzig que va rebre tant la influència de Ferruccio Busoni com de la música folklòrica islandesa.
Després d’una pausa, amb venedors de gelats disposats en punts estratègics de la sala i on va tornar el brogit dels milers de persones, la segona part va incloure dues obres del tot contrastades. L’obra Beast Sampler, escrita l’any 2014 pel compositor nòrdic Anders Hillborg, és una partitura suggestiva en què els sons imitatius de la naturalesa, les textures –algunes properes fins i tot al poema simfònic Tapiola– es presenten amb un llenguatge imaginatiu, modern, amb sonoritats que fluctuen entre el pianíssim fins al fortíssim per crear una atmosfera plena de dissonàncies i de gran atractiu harmònic. L’estrena al Regne Unit d’aquesta obra va tenir una merescuda rebuda del públic. Com a cloenda, la Setena de Beethoven en una versió tendent a la rapidesa, distesa, amb una orquestra que novament es va mostrar equilibrada en totes les seves línies dirigida per Oramo i que malgrat les enormes dimensions de la sala, en tot moment va presentar un equilibri de sonoritats que va resultar del tot precís. Una versió molt en la línia interpretativa romàntica i dotada de la brillantor que irradia la tonalitat de La major.
Un gran concert al Royal Albert Hall, sala de concerts que en poc menys d’una hora ja havia d’estar agençada per acollir un programa dedicat a Bach per al qual centenars de persones ja formaven una fila en perfecte ordre per obtenir el millor lloc dret a la platea de la sala.
