46è VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA. David Krakauer Ancestral Group. / C’est si bon. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL) i HARLEM. 21 i 26 DE NOVEMBRE DE 2014 (respectivament).
Per Albert Suñé
El clarinetista nord-americà David Krakauer actuà a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori el 21 d’aquest mes. Liderà l’Ancestral Group, un quintet que, sota les seves directrius, es dedicà a oferir un jazz empeltat de músiques del món. Un jazz present en el seu darrer disc, Chekpoint.
Per tant, a priori, la proposta era engrescadora. Però el resultat acabà sent un martelleig incessant de conceptes repetitius, als quals el líder no trobava –o no volia trobar– cap mena de sortida. Conceptes i repeticions que s’estavellaven contra la innegable bona voluntat de fer un repàs d’una sèrie de músiques que anaven des de la romanesa a la israeliana, passant per la turca o la grega.
Però el problema és que tota aquesta simfonia musical s’assembla molt. En qualsevol cas, té unes arrels molt comunes. I si un no està atent, i fuig de mare de tant en tant a força d’empalmar, per exemple, amb altres ritmes, tradicions i músiques, el resultat del que s’ofereix des de l’escenari, a la força ha d’avorrir. I això que el sàmpler deixava anar conceptes i compassos ja gravats anteriorment. Però la barreja funcionà en molt poques ocasions.
Krakauer actuà sempre de la mateixa manera, tant pel que fa al to com a la interpretació. Pel que fa a aquest segon aspecte, demostrà que és molt bon tècnic i que sap fer sonar el clarinet de maneres diferents. És a dir, del càlid so característic de l’instrument fins a convertir aquest so en l’èmul d’una trompeteta de fira. Però aquesta trompeteta s’imposà de manera anorreadora. I això també fou un llast per al resultat global de la seva proposta. Una proposta que s’acostà bàsicament al funk, amb pinzellades de free, i que hauria pogut arribar molt més amunt. A Krakauer li van fer costat l’excel·lent guitarrista Sheryl Bailey –la qual hauríem volgut sentir en un altre context– i els discrets Jerome Harris al baix, Michael Sarin a la bateria i Keepaline al sàmpler.
D’altra banda, el dia 26 actuà al Harlem el trio vocal femení C’est si bon. Es tracta de la catalana Emi Bueno, l’argentina Eva Alvarez –creadora i arranjadora del grup– i l’alemanya Esther Schagen. Aquest és un trio que funciona des de fa un any, que beu de les fonts de les Andrews Sisters i que encara ha de polir alguns aspectes essencials.
Per exemple, les tres veus de soprano, mezzo i contralt es van empeltar en molt poques ocasions. És a dir, eren tres veus que cantaven a l’uníson i prou. Quan van aconseguir fusionar-se, la cosa anà molt millor. La llàstima és que aquesta fusió s’aconseguí en pocs temes.
Un altre aspecte per corregir és el feeling indispensable que s’ha de posseir per cantar aquest tipus de jazz. I en aquest cas podem dir el mateix: quan es trobà l’esmentat feeling, la cosa s’elevà sensiblement. El grup revisità diversos estàndards, però es mogué gairebé sempre en el to central, el més fàcil. Molt poques vegades va provar el to agut o el greu. En qualsevol cas, les bones veus del trio i la simpatia i atractiu de les seves posseïdores presagien un futur esperançador. Unes cantants que van ser agombolades pel correcte guitarra Neter Calafati i el discret contrabaix Juan Carlos Buchan.
