TOSCA de G. Puccini. Monica Zanettin, Vittorio Grigolo, George Gagnidze, Felipe Bou, Hugo Bolívar. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Rafael R. Villalobos, direcció d’escena. Giacomo Sagripanti, direcció musical. LICEU. 14 DE GENER DE 2023.
Evidentment, cap audició d’una obra musical no es produeix mai mancada de referents, ja que cada exercici d’audició es basteix sobre les experiències, els coneixements i els prejudicis previs de l’oient. En el cas de la Tosca que es representa aquests dies al Liceu, és pràcticament impossible acostar-s’hi aliè a les nombroses crítiques publicades des de l’endemà de l’estrena, atesa la seva dimensió provocadora segons uns, conservadora segons d’altres.
Comencem, per tant, per l’anàlisi del principal element distintiu i innovador que aporta el director d’escena Rafael R. Villalobos en aquesta producció: el paral·lelisme que planteja entre Puccini i el director de cinema romà Pier Paolo Pasolini. La relació s’estableix basant-se en les propietats protocinematogràfiques de les òperes del compositor de Lucca i en el tractament de la temàtica de la maldat que té lloc en Tosca i en la pel·lícula Salò o els cent dies de Sodoma.
Això, però, no s’explica clarament i potser es fa un excessiu vot de confiança en l’espectador, que ho ha de deduir tan sols a partir dels pocs textos –i difícilment llegibles– que es projecten sobre el teló a l’inici de cada acte, les aparicions d’un actor que representa Pasolini –de manera discreta, però efectiva i poètica– als actes primer i tercer, i amb l’afegit d’una escena prèvia al segon acte al·lusiva al darrer i fatal encontre sexual del cineasta –un prostitut va acabar amb la seva vida–, que va ser molt protestada en l’estrena i les primeres funcions, però que dissabte passat, 14 de gener –per cert, dia exacte del 123è aniversari de l’estrena de l’òpera a Roma– no va provocar cap mena de reacció entre el públic.
Al costat d’aquesta associació, també han estat criticats –amb raó, perquè no costava gens estalviar-se’ls– certs detalls de la direcció actoral que fan inversemblants determinades frases del llibret, com ara que Cavaradossi vulgui que li acostin uns colors que té a l’abast, que Tosca demani insistentment que els ulls del retrat siguin negres quan ja ho són o bé que la mateixa cantant supliqui a Scarpia veure el pintor quan el té al davant.
Cap d’aquests despropòsits, però, no supera la renúncia a dos dels quadres plàstics més bells de qualsevol Tosca: el final del “Te Deum” –que el cor, en aquest cas, canta fora d’escena– i el salt final de la protagonista al riu des del Castel Sant’Angelo. Tampoc no hi ajuda que al moment culminant del “Vissi d’arte”, Villalobos situï davant dels nassos de la soprano un dels figurinistes nus, que l’oculten a bona part del públic més ben situat del Teatre.
Un dels encerts de la producció és l’escenografia circular i giratòria, que resol bé la transició entre l’església del primer acte, el palau del segon i l’escenari de l’execució del tercer, tot i que acústicament no ajuda les veus majoritàriament petites del repartiment d’aquest dissabte, al qual Monica Zanettin es va incorporar a darrera hora per substituir Emily Magee, afectada d’una lumbàlgia. George Gagnidze, tot i que bon actor i ben caracteritzat com a Scarpia, va ser qui va patir més els desequilibris de plans sonors amb l’orquestra, mentre que Vittorio Grigolo va triomfar per contrast –s’ho va deixar tot en una versió abrandada i personal d’“E lucevan le stelle”– i va ser qui es va emportar més aplaudiments del públic, juntament amb l’excelsa música de Puccini, que es va demostrar, un cop més, vencedora.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
