SIMFÒNICS AL PALAU. Carles Pachon, baríton. Orquestra Simfònica del Vallès. Xavier Puig, director titular. Noemí Pasquina, directora assistent. Obres d’Augusta Holmès, Mahler i Txaikovski. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE MAIG DE 2024.
La Simfònica del Vallès tancava dissabte passat el penúltim capítol del cicle Simfònics per la porta gran, amb un programa divers i ple de bones intencions i, sobretot, el més important: de bona música. Va ser una bona ocasió per reivindicar el paper de la dona en la composició, amb la interpretació d’una obra indiscutiblement poc programada, anomenada La nuit d’amour, de la compositora francobritànica Augusta Holmès, i per promocionar la inclusió del talent jove dins de les grans formacions, tal com comentava el director Xavier Puig en un breu discurs.
La figura d’Holmès, que va finalment guanyar-se el reconeixement no sense haver superat les dificultats socials pròpies d’una època menys justa, va ser honestament reivindicada amb la batuta convidada de Noemí Pasquina, violoncel·lista, directora de l’Orquesta Joven d’Extremadura i assistent de l’OSV. La debutant va introduir-se a la nit amorosa d’Holmès amb elegància des dels primers compassos, tot deixant ràpidament els nervis inicials enrere, amb la complicitat dels músics, i dibuixant a l’aire els compassos de la partitura amb lleugeresa. Va permetre que la música, poètica i ricament expressiva, s’elevés amb naturalitat, sense afany de protagonisme, i va oferir amb els de l’OSV un final pulcre i acurat.
Després va ser el torn de la part lírica amb una selecció de lieder de Gustav Mahler, interpretats pel català Carlos Pachon, que va agradar fins i tot als qui no seguien les traduccions mitjançant l’incòmode programa digital a través del mòbil –que mai serà com el paper en mà. Ja amb Puig a la tribuna, i al marge del detall anterior, la vetllada va seguir segons el que s’espera d’una bona orquestra i d’un gran baríton, que va capbussar-se en els rols de cada poema musicat pel compositor alemany. El díptic selectiu del Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons d’un company de viatge) va començar amb un agradable passeig pel camp amb un Pachon ben inserit al conjunt orquestral, abans que la concertino Marta Cardona ens acomiadés amb la calidesa del seu instrument. Puig va apujar la tensió mentre el baríton expressava el turment a Ich hab’ ein glühend Messer (Tinc un ganivet ardent), una bona mixtura de drama, sordines al vent-metall, assistida per una percussió ben precisa. Das Knaben Wunderhorn, cicle de què vam poder gaudir dos mesos enrere amb Andrè Schuen, va sonar novament amb una breu selecció de tres peces. Jovialitat i comicitat va ser el que Pachon va oferir a les dues primeres: la visita al llegendari Rin –Rheinlegendchen– i el sermó irònic de sant Antoni de Pàdua, tot potenciant aquest segon amb els matisos orquestrals –especialment al primer clarinet– i novament amb una percussió molt atenta a les mans de Puig. El millor de la secció lírica va ser una encoratjadora Revelge (Toc de diana), on la Simfònica del Vallès va marxar amb el baríton cap endavant; i especialment, la captivadora Ich bin der Welt abhanden gekommen (He abandonat el món), on el cantant va treure el seu millor color i va contenir la respiració del Palau abans de partir amb un esquadró d’hússars a Trost im Unglück (Consol en l’infortuni) per calmar l’expectació.
La Cinquena de Txaikovski dirigida per Puig va ser totalment exultant i va satisfer les expectatives, ja que va captar i extreure tot l’ímpetu de la partitura. El director va energitzar-se ja des del primer moviment, i l’orquestra va respondre-hi bé en el conjunt i en les individualitats, especialment el clarinet baix durant la solemnitat inicial, i va fer créixer l’orquestra amb els reptes. Puig deixa novament clar que la direcció no només és a les mans. El director va extreure tota l’esplendor de les cordes greus i mitjanes al segon i va conduir amb saviesa els canvis de tempo abans de ballar el vals del tercer capítol de la Simfonia. L’orquestra va mostrar-se còmoda amb l’ampul·lositat del quart moviment, i després del “fals Finale”, on va caure gairebé tot el públic, un Puig absort va firmar-ne una conclusió espectacular: un colossal “diàleg” –gairebé partit de tennis– entre el director i una crescudíssima OSV que va posar el nivell ben amunt a les interpretacions de Txaikovski.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
