FESTIVAL DE PASQUA DE CERVERA. Escolania de Montserrat. Mercè Sanchís, piano. Dir.: Bernat Vivancos. Obres dels mestres de Montserrat, Bernat Vivancos i Pau Casals. ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE CERVERA. 11 D’ABRIL DE 2014.
Per Santi Riu
Després de l’exitosa gira pels Estats Units com a ambaixadors de Catalunya, l’Escolania de Montserrat fou rebuda amb expectació en el concert inaugural del IV Festival de Pasqua de Cervera. La quarantena de nois espigats, atents i afables sortiren a escena col·locant-se ordenadament i ens guanyaren de seguida amb el seu color de veu angelical. La ingenuïtat de la mirada, pròpia de la seva edat, contrastava amb l’impacte emotiu que en rebíem des del públic. La seva bona afinació, la veu immaculada i el gust musical afloraren des del primer moment en un concert que millorà molt a la segona part. En la seva formació a Montserrat, els nois eduquen l’oïda, la veu i l’afinació cada dia. No tenen problemes tècnics i la disciplina fa sorgir les melodies d’una manera natural i amb senzillesa. A més, a diferència d’altres cors més brillants, l’Escolania conserva unes maneres que prioritzen més el so que no pas la dicció, amb una projecció característica que li confereix un color únic.
S’inicià el concert amb un viatge apassionant per la història de Montserrat. Els mestres de l’Escolania són de gran importància, especialment per les obres polifòniques i organístiques que ens han deixat. Els seus compositors, monjos benedictins, exerciren com a mestres de capella, organistes i, en la gran majoria, mestres de música dels escolans. El concert en repassà alguns dels noms més rellevants. S’obrí amb el Llibre vermell de Montserrat, que aplega música religiosa dels segles XIII-XIV i recull peces cantades i ballades pels pelegrins que pujaven al monestir de Montserrat. Es tractava de dos virolais en estil Ars Nova. Destacà la gran bellesa de Mariam Matrem Virginem i el lirisme i fascinació d’Imperayritz –exemple espectacular de la música cristiana medieval, que amb aquesta interpretació sembla destinada a tranquil·litzar l’ànima.
El Barroc musical, a Catalunya té una vessant gairebé exclusivament religiosa. La música de P. Joan Cererols ens recordà els compositors renaixentistes polifònics com Tomàs Luis de Victoria. La seva Salve Regina utilitzà un petit cor més llunyà –amb alguna inseguretat– que contestà la gran massa coral amb un efecte d’eco majestuós i expressiu. Sorprengueren també l’elegant i sensible motet O quam suavis del P. Narcís Casanoves, així com la frescor encantadora i la inspiració de Lo llit d’espines de P. Àngel Rodamilans, un autor per reivindicar.
Bernat Vivancos, a més de ser el director actual de l’Escolania, és també un compositor amb veu pròpia, tal com poguérem sentir a la segona part. Ha crescut de ben petit ja amb el cant coral i això es nota. Sentírem obres evocadores i colorístiques, en què l’harmonia i la textura creen un gran efecte. I aquí el cor pujà un esglaó en qualitat.
Salve Regina segueix les premisses del cant gregorià, movent-se en un llenguatge modal tractat des d’un vessant contemporani amb acords tensionats al piano. L’Ave Maria Schubert segueix la idea original però en mode menor, amb el solista alternant-se amb les diferents parts del cor. Aquest s’encarrega de contrapuntejar la veu principal amb notes mantingudes que proporcionen gran transparència. El rigor, la minuciositat i la potència amb què l’Escolania afrontà aquestes obres sorprengué el públic, que gaudí d’una bellesa sonora sempre equilibrada i subtil gràcies a la calidesa i vitalitat de les veus, així com per la seva distribució per l’església.
El cant dels ocells defuig les harmonitzacions més tradicionals i parteix de la modalitat sense desfigurar la melodia principal abans de passar a tres veus que sorgeixen com un núvol sonor estàtic. Pau Casals va entrar en contacte amb els monjos del monestir de Montserrat quan donava classes a Barcelona i va mantenir-hi una relació que podríem dir que fou de les més llargues de la seva vida. Per tant, no ens hauria d’estranyar que majoritàriament les seves composicions religioses fossin dedicades al monestir. Elaborades amb gust i sense presses, de l’escolta es desprèn una calma i un sentiment de pau ressenyables.
L’Escolania mostrà gran bellesa vocal per afrontar Oració a la Verge de Montserrat –que respira pietat, calma i fe cristiana– abans de la més coneguda Nigra sum, imbuïda de profund misticisme, intimisme i inspiració. Angelical… Acabà el concert amb una corprenedora versió d’El cant dels ocells en l’harmonització de Francesc Civil. Un moment màgic que culminava un bon concert i ambientava perfectament el sentiment de pau i serenor.
