TEMPORADA DE CAMBRA. Quatuor Modigliani & Lise Berthaud. Quintets de corda de Mozart. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 6 DE FEBRER DE 2018.
Per Jacobo Zabalo
Els Quintets per a corda que va compondre Mozart al final de la seva vida es compten entre les grans obres menys conegudes de la seva producció; i conseqüentment, poc programades a les sales de concerts. Per això és una notícia excel·lent que L’Auditori se n’hagi proposat la interpretació en diversos recitals. En aquest cas, el Modigliani Quatuor, completat per la viola Lise Berthaud, conforma un conjunt d’instruments solistes que sembla donar un pas més en l’arxiconegut equilibri de la formació del quartet, per a la qual Mozart s’inspirà –es sol recordar, potser amb una insistència excessiva– en la producció de Joseph Haydn. Certament, a ell dedicaria la seva sèrie de Quartets més lluïda. El fet d’afegir-hi una viola, en lloc d’un segon violoncel –com acostumava a fer Boccherini– condiciona i habilita un tipus de diàleg, unes amenes converses inter pares entre violins i violes, mentre que el violoncel sembla quedar-se en un pla diferent, amb una funció diferent de la realitzada en l’altre format. Els equilibris es transformen, especialment tenint present la serietat dels jocs desplegats per Mozart, que no concep el quintet en to festiu, sinó com una ocasió excel·lent per sobreabundar en la recerca d’una sonoritat plena, sense fissures, rodona. Aquella corda extra, en qualsevol cas, amplia les possibilitats compositives, la proliferació de línies que col·laboren en la forja d’una melodia o que sabotegen amb saviesa, des de dins, el seu avanç a partir d’un contrapunt subtil però efectiu que poques vegades –lamentablement– ha estat valorat en la producció de Mozart.
El Quintet en Sol menor, KV 516, compost el 1787, és una d’aquestes joies –ocultes encara per a molts– que es troben al catàleg mozartià, una peça sense parangó que, si de cas, dialoga amb el seu immediat precedent, i germà –el Quintet en Do major, KV 515–, amb el qual presenta un clar contrast en termes de tonalitat. Retrobarem la tonalitat del Quartet KV 516 a la molt més popular Simfonia en Sol menor, KV 550, composta aquesta l’any següent. Com la Simfonia, el Quintet interpretat a L’Auditori compta amb un primer moviment determinant, que sembla assenyalar amb decisió el sentit de l’obra en el seu conjunt. En la versió del conjunt de músics concertats a la Sala Oriol Martorell –sala dotada, com se sap, d’una acústica més que notable–, la peça va exhibir, fonamentalment, un equilibri sensacional. Lluny de potenciar d’una manera excessiva l’expressivitat que atresora, els intèrprets van preferir explicitar-ne el lligam intern anteposant-lo a la vehemència i el pathos preromàntic que, en efecte, s’insinua a través de l’entesa entre instruments, elaborada amb una major llibertat que en el cas dels Quartets. El format permet a Mozart establir aliances noves, més i més intricades combinacions en la quimèrica recerca d’una quadratura del cercle, aquesta inclusió d’una figura poligonal a la qual s’afegeixen infinites arestes fins a fer-la coincidir mentalment amb la forma perfecta i sense angles.
La recerca d’un equilibri, d’una versió rodona, no només s’aprecia al final del primer dels Quintets interpretats, amb la successiva declamació d’una mateixa melodia per part dels cinc instruments de corda. També la segona de les obres interpretades, després de la pausa, va gaudir d’un tractament detallat i respectuós per part del Modigliani Quatuor i la viola Lise Berthaud, una mica més protagonista que en la partitura anterior. El Quintet en Re major, KV 593, creat el 1790, és una composició de factura excel·lent, potser no tan expressiva com la precedent, però en què la proliferació de temes –i cèl·lules, amb variacions al seu interior– resulta summament atractiva. El públic que va omplir la Sala Oriol Martorell es mostrà clarament satisfet amb la defensa per part dels músics d’aquestes peces de cambra, molt agraït, potser conscient que no es tracta de peces excessivament programades, tot i la popularitat del seu artífex. El conjunt convidat portava un bis preparat, en la mateixa tonalitat que el segon Quintet mozartià –van advertir– tractant-se d’obres absolutament diferents en tots els seus altres aspectes. Ens referim a la peça en pizzicato titulada Plink, plank, plunk, una creació de Leroy Anderson que data del 1951. Peça de ritmes vivaços, s’hi s’aprecia una divertida interacció de les cordes, que fan sonar els seus instruments de començament a fi a força de pessics, i fins i tot fent alguna que altra cabriola. Molts espectadors no van dissimular l’admiració davant la rotació jazzística de l’instrument més greu del quartet, o davant el miol proferit per la fusta dels instruments antics –d’una sonoritat fins llavors exquisida, val a dir-ho– en ser fregada de manera poc usual, amb la punta dels dits.
