MARATÓ EMERGENTS. Anacronía Ensemble. Obres de Johann Christian Bach, Carl Philipp Emanuel Bach, Karl Friederich Abel i Juan Olver Astorga. / Sean Shibe. Obres de Frederic Mompou i Thomas Adès. L’AUDITORI. 17 DE FEBRER DE 2024.
Un any més L’Auditori ha mostrat el seu compromís amb el talent emergent i acollia, del 15 al 18 de febrer, tot un assortiment d’artistes joves que ja despunten en les seves especialitats. El Festival Emergents va comptar amb catorze concerts ben variats que van abastar tots els fronts, incloent-hi també una “marató” gratuïta on habituals, casuals i curiosos van anar passant per les llotges de la segona sala de L’Auditori al llarg del dia mentre se succeïen fins a set recitals de petit format, tot assolint-se la màxima audiència cap a meitat de la vesprada. Aquesta crònica tracta dels oferts per Anacronía Ensemble i pel guitarrista Sean Shibe dissabte passat.
En el marc de la música antiga, el conjunt creat entorn de l’Orquesta de la Universidad de Múrcia va ser un candidat idoni per representar aquest repertori tan selecte. Molt lligat a Barcelona, el quintet, que ja forma part dels habituals itineraris de música antiga, va ser finalista al Concurs de Joventuts Musicals d’Espanya i premiat com a millor intèrpret de música barroca del festival Bachcelona. Tres anys després de debutar a L’Auditori, els cinc músics presentaven un programa basat en els que tingueren lloc als cicles organitzats per Teresa Cornelys (una excèntrica aristòcrata anglesa) durant alguns anys de l’últim quart del segle XVIII. Aquests cicles, que solien comptar amb els músics i compositors més rellevants de l’època, van passar poc després a ser administrats per Johann Christian Bach i Carl Friedrich Abel. El primer, junt amb el seu (mig) germà, Carl Philipp Emanuel, va ser un dels més prolífics del llinatge Bach i el segon va esdevenir un dels últims i més importants compositors per a viola de gamba. Juan Oliver Astorga, compositor sovint oblidat, era el quart nom que completava aquest menú de quatre plats interessant i coherent.
Indumentària informal, instruments barrocs i molt de talent eren els ingredients honestos d’un conjunt que, per sobre de tot, valora la proximitat amb el públic. Tant és així que cap dels cinc va refusar l’oportunitat de presentar-se i oferir un petit discurs previ a cada peça, cosa que sempre és agraïda pels assistents. Els músics van oferir un recital molt entretingut, amb moments de complicitat i humor, com un petit gag durant el Quartet per a flauta en Do major, W.B 58 d’Astorga. No hi va faltar el virtuosisme, especialment a la flauta de David Gutiérrez, que firmava amb els dits unes escales voladores sota un perfecte legato, ni tampoc imaginació als ornaments de les repeticions. La clavecinista Marina López decorava els finals i coordinava amb els companys l’execució del baix continu, i tots plegats vorejaren la perfecció durant els moviments del Divertimento en Sol major H. 642 de C. Ph. E. Bach, especialment l’“Andante”. En simbiosi perfecta amb ella es trobava el violagambista Marc de la Linde –únic català del conjunt–, expressiu en el Quartet per a flauta en Re major de Karl Friederich Abel, i hàbil en l’atípic registre de pizzicato a la viola de gamba. Les cordes barroques de Pablo Albarracín i de Luis Manuel Vicente es complementaren amb musicalitat, tot fugint del vibrato excessiu, ben sincronitzades, durant les quatre peces.
L’atapeïda agenda del dia va impedir tota possibilitat de propina del quintet Anacronía, que es va acomiadar amb uns aplaudiments enèrgics abans que el guitarrista Sean Shibe ocupés l’escenari. El Young Artist Award, el Leonard Bernstein Award i formar part de la prestigiosa llista dels Rising Stars són alguns dels nombrosos reconeixements que la meteòrica carrera del solista ja ha assolit. La seva mirada única, a cavall entre la tradició i la contemporània, va retenir molts oients mentre se n’incorporaven de nous. La miscel·lània proposta partia de l’Escòcia medieval, passant per la Suite compostelana de Frederic Mompou –encarregada per Andrés Segovia el 1958–, per arribar al món sonor de Thomas Adès amb l’estrena nacional de Forgotten dances –estrena absoluta l’octubre passat pel mateix Sean Shibe. L’intèrpret va oferir una generosa introducció explicant els punts de cada una de les obres.
Eixerit i amb roba ampla, Shibe i la seva guitarra –amb un punt d’amplificació– van evocar aires cèltics amb tres dels seus arranjaments d’una col·lecció anomenada Scottish Lute Manuscripts. Lluny d’una intenció musicològica, el jove, oportunament escocès, va oferir una reinterpretació personal d’aquestes peces breus, tot destacant-hi Swit Sant Nickola. Va mostrar pulcritud al mànec i gran tècnica de polze durant el viatge de quatre capítols a la Galícia de Mompou, en què destacava cada veu amb elegància i alternant-hi sonoritats. El solista va apuntar alt amb els dos primers –“Preludio” i “Coral”–, però va guanyar-se els oients amb la “Canción” i una delicadíssima “Muñeira”.
Ja amb Adès, Shibe va explorar els límits del seu instrument en aquesta enigmàtica suite amb reminiscències de Berlioz i Satie. Va fer patent una gran digitació en el primer moviment, amb posicions complicades a la mà esquerra, així com un gran domini en els sobreaguts. Després va exhibir precisió quirúrgica amb una ràpida successió de salts durant la “Courante” del tercer abans d’adquirir una espiritual concentració invocant les “Campanes de Berlioz”, la cinquena peça, i una de les més destacables.
Kambrass Quintet, Mathis Stier & Julius Schepansky, Axelle Fanyo, Jaeden Izik-Dzurko i Cor Jove Nacional de Catalunya van completar una marató amb molt de talent, que esperem que sigui igualada per les edicions vinents.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
